JA ÉS AQUÍ

L’extrema dreta ja és aquí. De fet, fa temps que la tenim entre nosal­tres. Pri­mer de tot, vam poder com­pro­var com anava pene­trant el seu dis­curs: en les tertúlies o en alguns par­tits, que van fer de cor­retja necessària de trans­missió i van pre­pa­rar-los el ter­reny... Després van començar a aparèixer a les enques­tes, com un espan­tall que ens adver­tia de la pro­xi­mi­tat del des­as­tre. En aquells moments, hi havia qui s’ho mirava amb incre­du­li­tat, pen­sant que a Cata­lu­nya no tro­ba­rien ressò i que era un pro­blema d’Hon­gria, de Polònia, d’Itàlia o de qui sap on. Però, malau­ra­da­ment, les enques­tes es van con­ver­tir en vots i, a poc a poc, Vox va començar a pene­trar als ajun­ta­ments, als par­la­ments autonòmics i al Congrés com un regue­rol d’oli dis­po­sat a tacar-ho tot. No tot­hom hi té la mateixa res­pon­sa­bi­li­tat: hi ha qui els ha votat, hi ha qui els han emblan­qui­nat i fins i tot hi ha qui els ha obert la porta de les ins­ti­tu­ci­ons. S’ha par­lat d’apli­car-los un cordó sani­tari o de fer-los el buit cada vegada que par­la­ven o de silen­ciar-los els alta­veus. Però no hem aca­bat d’anar a l’arrel del pro­blema, no hem resolt els rep­tes que plan­teja la seva presència, no ens hem pre­gun­tat per què alguns veïns nos­tres els jus­ti­fi­ca­ven o els vota­ven.

Ara els tenim al País Valencià. Hi han entrat amb una catifa ver­me­lla. El PP, asse­de­gat de poder després d’alguns anys d’ostra­cisme forçat per tants casos de cor­rupció i amb pressa per entrar a La Mon­cloa, els ha obert la porta de bat a bat. Ho ha fet amb una faci­li­tat sor­pre­nent. Només han estat necessàries dues hores de reunió per pac­tar, supo­sa­da­ment, qua­tre anys de govern. No ha cal­gut res més. Els han con­ce­dit dues con­se­lle­ries i una vice­pre­sidència tan deli­cada com la de Cul­tura, que és el mateix que donar una vai­xe­lla de por­ce­llana a una manada d’ele­fants. El pro­grama que han pac­tat els dos par­tits, PP i Vox, fa fere­dat. Pri­mer, per la incom­petència de qui l’ha redac­tat, que deixa entre­veure que, en el fons, es tracta d’un xec en blanc que el PP atorga a Vox per tal que li faci la feina bruta. Però, per damunt de tot, perquè és la porta d’entrada a un període negre per a aquells aspec­tes més deli­cats d’una soci­e­tat: neguen la violència de gènere, eli­mi­nen les sub­ven­ci­ons a les enti­tats que ate­nen immi­grants o a les que pro­mo­guin els Països Cata­lans, anun­cien que dero­ga­ran les nor­mes que “ata­quen la recon­ci­li­ació en els assump­tes històrics” i con­dem­nen el català a la mar­gi­na­li­tat. Tocarà molta lluita i molta resistència i, per damunt de tot, tocarà apren­dre la lliçó, l’enèsima que ens dona la història.