LA SELECTIVITAT ÉS CLASSISTA

Enmig d’una muntanya russa d’emocions i nervis, 41.000 nois i noies catalans van conèixer a finals de juny la xifra màgica que determina el seu futur. N’hi havia de satisfets perquè van aconseguir la nota de tall necessària per matricular-se als estudis universitaris triats en primera opció. Però també n’hi va haver molts i moltes que van viure amb ràbia i impotència el fet que la puntuació no els permeti entrar a les facultats desitjades. I tot això després de passar un segon de batxillerat intens, en el millor dels casos, i un calvari, en el pitjor. I amb la rematada final de les proves PAU, a les quals ja arriben molt cansats. És la sele, com en dèiem abans, en què també se’ns exigien notes altes, però sense que hi hagués l’allau de joves que aran han de competir per una plaça.

Perquè, al final, aquestes proves són això, l’obligació de competir per un lloc a la universitat que no es tria en funció de les necessitats del país ni dels interessos dels mateixos joves, sinó per la simple lògica de l’oferta i la demanda. La temuda nota de tall resulta de la relació entre les places disponibles en cada centre i el nombre d’estudiants que les sol·liciten en la preinscripció. Com més demanda, més car l’accés. La lògica del mercat aplicada a un món universitari que potser caldria començar a revisar. Com s’entén, si no, que faltin professionals en els àmbits de la medicina i la infermeria i que, en canvi, hi hagi alumnes que volen estudiar els graus corresponents –i és evident que per a això es necessita vocació–, però que no hi poden accedir per la nota? Una puntuació obtinguda, recordem-ho, després de tres dies frenètics d’exàmens, en què s’ha de vomitar un temari fet a correcuita, sense tenir en compte la creativitat, la motivació, les aptituds de cadascú i encara menys l’esperit crític. La manera d’avaluar aquests alumnes, com en general tot el sistema educatiu, és classista i injusta. La pregunta és lògica: qui té més possibilitats d’aconseguir un bon expedient acadèmic, un alumne a qui la família ha pogut pagar classes de reforç o un alumne que ha de compaginar els estudis amb alguna feina perquè a casa no tenen prou recursos o un altre que ha hagut de tenir cura de germans petits perquè els pares tenen feines amb jornades interminables?

Hi ha recerques que mostren que en escoles concertades s’inflen les qualificacions –amb excel·lents que després no es repeteixen a les PAU– de manera que, a més, s’afavoreix l’accés a la universitat dels seus alumnes, ja que el batxillerat representa el 60% de la nota de tall. Així, arribar fins a les PAU no és el mateix per a tothom, perquè no tothom surt del mateix punt de partida ni amb la mateixa motxilla. Aquestes proves, doncs, haurien de servir per anivellar de manera real, però això no les justifica, perquè al final acaben perpetuant un sistema jeràrquic i molt poc pedagògic.