Tribuna republicana
Barcelona en l’horitzó del 23-J
Catalunya en general i Barcelona en particular són l’excepció. Es confirmava dissabte després que una aliança entre el PSC, els comuns i el PP desbanqués Xavier Trias com a alcalde i atorgués la vara d’alcalde al socialista Jaume Collboni. Va ser, literalment, una sorpresa de darrera hora després que els comuns, que dos dies abans prometien que no anirien amb els populars de Daniel Sirera ni a la cantonada, hi acabessin sumant els seus vots. I tot plegat perquè el que probablement era l’aspirant menys independentista (o un dels que menys) de Junts no pogués ser alcalde.
La història del 2019 es repetia. Si aleshores van ser els vots de Manuel Valls els que van impedir que fos Ernest Maragall qui agafés la vara d’alcalde, quatre anys més tard han estat els del PP. Dues operacions amb un objectiu comú: que la capital catalana no estigui en mans del batejat com a “separatisme”. Tant el PSOE com el PP se’n vantaven. Ho feia Pedro Sánchez, que celebrava la batllia de Collboni com “un gran èxit que obre una etapa molt il·lusionant per a la convivència i la transformació de la ciutat”. I ho feia Alberto Nuñez Feijóo, inflant el pit i erigint la seva formació en “partit d’estat” que “ha impedit que l’independentisme governi a Barcelona”.
La maniobra municipal els ha anat molt bé, als dos, de cara a les eleccions generals del 23 de juliol. En un panorama en què el mapa espanyol s’ha tenyit de blau arran del 28-M, al líder del PSOE li permet agafar una mica d’aire i propulsar la seva campanya, mentre que al del PP li facilita una rentada de cara com a partit que només pacta amb l’extrema dreta de Vox.
Però aquest pacte que sembla beneficiar els socialistes i populars espanyols deixa darrere seu un rastre de contradiccions difícilment esborrables a Catalunya, i menys a un mes per a les eleccions generals. L’entesa de Barcelona tritura el marc en què Pedro Sánchez planteja aquests comicis: “la dreta del PP i Vox, o jo”. I fa difícilment sostenible aquest relat per al PSC. Que li ho diguin si no al primer secretari dels socialistes catalans, Salvador Illa, que dilluns, com si res hagués alterat el guió, feia malabarismes parlant del PP com a formació que vol “ocupar el poder al preu que sigui i costi el que costi”. Això quan encara ressonaven les paraules de Sirera al Saló de Cent celebrant unir els seus vots als del PSC i els comuns perquè Barcelona no tingui “un alcalde separatista” ni tampoc Colau sigui al govern municipal. Això quan encara està en la ment de tots l’encaixada de mans del popular amb un nou alcalde amb cara de circumstàncies.
L’acord de Barcelona resta credibilitat al PSC de cara a les generals. També complica la campanya als comuns, que, en una cursa cap als comicis plantejada en l’eix esquerra-dreta, hauran de donar explicacions, segur, sobre la triangulació amb els socis de Vox. I, sobretot, hauran de retre comptes de la paraula donada i com és que després d’haver insistit fins a la sacietat que no volien saber res dels populars –“No farem cap acord que impliqui el PP”, havia dit Jordi Martí–, van acabar sumant els seus vots als dels populars.
El PP a Catalunya ho tindrà més fàcil, amb un electorat més pragmàtic que no s’embolica en debats doctrinals, tampoc s’hi juga tant com socialistes i comuns.
Curiosament, els grans damnificats del dissabte 17 de juny són els que en podrien treure més rèdit electoral de cara al 23-J. ERC n’és conscient i, en un gest ràpid, ha situat Ernest Maragall de número dos per Barcelona al Senat, un moviment que pretén esperonar la votació el 23-J. Igualment, des de Junts tanquen files amb Xavier Trias, que, al seu torn, convida tothom a canalitzar “la indignació” pel succeït a la capital catalana en els comicis generals. I tenen raó, tant republicans com juntaires, l’únic que dona força a l’independentisme són els vots. Ja s’ha vist a Barcelona: perquè hi hagi un alcalde sobiranista, les forces que ho són hauran de sumar 21 regidors. Aquest és el gran aprenentatge. I serveix per a tots els comicis.
