MORT DE PENA

Ara fa quaranta anys, el 25 de juny del 1983, es va derogar l’ús del garrot vil, una eina que s’havia utilitzat sovint en aquest país com a sistema per executar presos. L’últim va ser Salvador Puig Antich, l’any 1974. Sovint, els governs que l’aplicaven o l’apliquen ho fan de forma discriminatòria i de vegades per silenciar els seus oponents. La pena de mort viola el dret més fonamental: el dret a la vida. És la forma més extrema de pena: cruel, inhumana i degradant. De vegades s’ha esgrimit que amb l’empara de la justícia es cometia també un assassinat, la mort tutelada per la justícia d’aquella persona que ha vulnerat les lleis d’un sistema que té una manera de castigar-lo que, en el més greu dels casos, es paga amb la vida, que és el més preuat que tenim. Al llarg de la història s’ha comprovat que quan els sistemes judicials eren deficients i no es podia garantir un judici just, el risc d’executar una persona innocent era molt elevat. L’aplicació de la pena de mort és una mesura irreversible. Els errors comesos no es poden desfer. Una persona innocent que és a la presó es pot arribar a demostrar que no va cometre el crim pel qual se l’acusa i pot ser alliberada, però una execució mai es podrà revertir.

Les vegades que n’he parlat amb persones del meu voltant, no n’hi ha hagut cap que no em reconegui que si es donés el cas, i algun familiar seu fos assassinat, voldrien que el culpable també passés a millor vida. I no es plantegen que també estan blanquejant l’assassinat d’algú altre. Per què? Per dos motius: ho diu la llei i no ho aprovaríem si abans aquesta persona no hagués actuat primer. I aquí hi ha la trampa. Ens hem dotat d’un sistema que ens permet satisfer el nostre ressentiment per un mal que ens han fet, però no treu que estem abonant el terreny de la revenja i la rancúnia, i que això no et tornaria el familiar que hauries pogut perdre. Mataràs el gos però no la ràbia, perquè no hi ha cap garantia que no es pugui repetir. Hi haurà pedaços i a la llarga apareixeran fuites. La nostra societat és així. Aquestes mateixes persones em reconeixen que als països on no hi ha la pena de mort, els familiars se senten desemparats i –no és un joc de paraules– es moren de pena.