MORT DE PENA

Ara fa qua­ranta anys, el 25 de juny del 1983, es va dero­gar l’ús del gar­rot vil, una eina que s’havia uti­lit­zat sovint en aquest país com a sis­tema per exe­cu­tar pre­sos. L’últim va ser Sal­va­dor Puig Antich, l’any 1974. Sovint, els governs que l’apli­ca­ven o l’apli­quen ho fan de forma dis­cri­mi­natòria i de vega­des per silen­ciar els seus opo­nents. La pena de mort viola el dret més fona­men­tal: el dret a la vida. És la forma més extrema de pena: cruel, inhu­mana i degra­dant. De vega­des s’ha esgri­mit que amb l’empara de la justícia es come­tia també un assas­si­nat, la mort tute­lada per la justícia d’aque­lla per­sona que ha vul­ne­rat les lleis d’un sis­tema que té una manera de cas­ti­gar-lo que, en el més greu dels casos, es paga amb la vida, que és el més pre­uat que tenim. Al llarg de la història s’ha com­pro­vat que quan els sis­te­mes judi­ci­als eren defi­ci­ents i no es podia garan­tir un judici just, el risc d’exe­cu­tar una per­sona inno­cent era molt ele­vat. L’apli­cació de la pena de mort és una mesura irre­ver­si­ble. Els errors come­sos no es poden des­fer. Una per­sona inno­cent que és a la presó es pot arri­bar a demos­trar que no va come­tre el crim pel qual se l’acusa i pot ser alli­be­rada, però una exe­cució mai es podrà rever­tir.

Les vega­des que n’he par­lat amb per­so­nes del meu vol­tant, no n’hi ha hagut cap que no em reco­ne­gui que si es donés el cas, i algun fami­liar seu fos assas­si­nat, vol­drien que el cul­pa­ble també passés a millor vida. I no es plan­te­gen que també estan blan­que­jant l’assas­si­nat d’algú altre. Per què? Per dos motius: ho diu la llei i no ho apro­varíem si abans aquesta per­sona no hagués actuat pri­mer. I aquí hi ha la trampa. Ens hem dotat d’un sis­tema que ens per­met satis­fer el nos­tre res­sen­ti­ment per un mal que ens han fet, però no treu que estem abo­nant el ter­reny de la revenja i la rancúnia, i que això no et tor­na­ria el fami­liar que hau­ries pogut per­dre. Mataràs el gos però no la ràbia, perquè no hi ha cap garan­tia que no es pugui repe­tir. Hi haurà pedaços i a la llarga apa­rei­xe­ran fui­tes. La nos­tra soci­e­tat és així. Aques­tes matei­xes per­so­nes em reco­nei­xen que als països on no hi ha la pena de mort, els fami­li­ars se sen­ten des­em­pa­rats i –no és un joc de parau­les– es moren de pena.