NUMERETS DE LA MULLER DE MANUEL AZAÑA

L’home fou president de la República Espanyola fins al 26 de febrer de 1939, quan va enviar la seva dimissió al que restava de les Corts Espanyoles que es trobava a París. Ho feu des de la població francesa de Collonges-sous-Daléveen, en una luxosa finca a uns tres-cents metres de la frontera amb Suïssa i a uns quinze minuts en cotxe de Ginebra. L’havia llogat el seu cunyat i ara acompanyant, Cipriano de Rivas Cheriff, quan fou cònsol a l’esmentada ciutat. També estaven amb ell, entre altres persones, el seu “ajudant de cambra”, Antonio Lot, i la seva esposa, Dolores de Rivas Cherif, nascuda l’any 1904, 24 anys més jove que ell. Havien viatjat en dos luxosos automòbils del govern que pogueren pujar fins a les Illes a recollir-los. Fou el primer llogaret francès amb el qual es topà la comitiva en passar a peu la frontera des del poble català de la Vajol, aquell 5 de febrer del 1939.

Per cert, Azaña havia quedat de creuar la línia divisòria junt amb els presidents d’Euskadi i de Catalunya, José Antonio Aguirre i Lluís Companys, per donar una imatge d’unitat, però l’home va preferir avançar-se inopinadament sense avisar per no donar cap senyal de respecte a les autonomies i no compartir llurs recursos de transportació. Tant el president Azaña com el cap de govern, Juan Negrín, abominaven dels drets d’autonomia que reclamaven bascos i catalans. Aquest darrer, a mitjan 1938, amb tota llur supèrbia, havia declarat públicament que “no feia una guerra contra Franco perquè rebroti un nacionalisme estúpid” i, el més gros de tot: “Si aquella gent esquartera Espanya, prefereixo Franco.” Pel que fa a Azaña, cal recordar només que diverses vegades havia declarat que Barcelona s’hauria de bombardejar cada 50 anys per contenir el nacionalisme dels catalans. El cas és que Aguirre i Companys baixaren hores després, gràcies a un taxi enviat per l’ambaixada de Mèxic... però no deixaren de tenir contratemps perquè Azaña no es dignà a avisar que ells venien també...

Negrín i Azaña tampoc tenien bona relació. El primer s’acomiadà d’Azaña a les Illes i tornà endarrere. En trobar-se amb els dos presidents autonòmics, tot informant-los que Azaña ja anava lluny, no es va abstenir de comentar: “El pobre és digne de llàstima! Té una encarnadura covarda pròpia de la seva naturalesa.”

L’esposa de Manuel Azaña era una dona d’educació acurada, conforme als seus orígens aristocràtics. També era discreta. A les seves memòries, el president de la República va escriure: “No ha tingut altra vocació que la de fer-me passadors tots els disgustos de la vida pública... tot mel que faig i dic li sembla bé i no mira més que pels meus ulls.”

Davant l’evidència de la guerra amb Alemanya, Azaña va decidir allunyar-se de la frontera amb Suïssa i es van canviar a una bella finca anomenada Eden, emplaçada en una població veïna de Bordeus: Pyla-sur-mer. Aquí, la seva salut va empitjorar. Santos Julià, el seu millor biògraf –per no dir l’únic de bo–, explica que, mentre que des de Madrid els franquistes explicaven que Manuel Azaña amenaçava tornar a Espanya quan triomfessin els aliats, la realitat era que entre l’abril i el maig de 1940 es va passar el dies “patint espasmes i escopint sang”. És evident que resultà important l’atenció de la seva esposa, amb la qual va escapar dels alemanys amb una ambulància i va anar a parar a Montalban, a un piset llogat a un col·lega dit Cave. També anava amb ell el tal Lot, però no és cert que ja l’acompanyava el metge Felipe Gómez-Pallete, molt amic seu. Aquest no entra en escena fins que l’ambaixador de Mèxic, Luis I. Rodrígez, aconseguí treure’l del camp de concentració de Sant Cebrià i el va portar al pis de Cave. El mateix Rodríguez va mirar d’endur-se’n Azaña a Vichy, on s’acabava d’instal·lar l’ambaixada i podria oferir-li millor allotjament, però les autoritats franceses s’hi van oposar. Fou aleshores quan el representant de Mèxic decidí establir a un annex de l’Hôtel du Midi una extensió de l’ambaixada de Mèxic, “amb dret a utilitzar la bandera”. Per tant, ja era oficialment territori mexicà. No fou tan senzill traslladar-lo perquè tres esbirros espanyols a les ordres del famós Pedro Urraca miraren d’endur-se’n el malalt. Es toparen, però, que pistola en mà els feren front l’ambaixador i un membre del seu equip.

Al cap de pocs dies, buscant una altra vegada anar a Vichy, Rodríguez va arreglar-ho tot per portar-l’hi d’amagat, però quan estaven a punt de sortir es presentà el prefecte de Montalban amb una escorta, reclamant a Rodríguez el que anava a fer. Se n’havia assabentat per una targeta que li havia enviat la senyora d’Azaña, acomiadant-se d’ell i agraint-li “totes llurs atencions”. Azaña es va instal·lar definitivament a l’habitació 7 de l’hotel fins que hi va morir, a les primeres hores del 4 de novembre. Per cert, el doctor Pallete, qui havia de tenir cura d’ell, s’havia suïcidat el 16 d’octubre.

Molt poc abans del decés, a petició del nunci, Doña Lola signà un document en el qual assegurava que l’home “s’havia penedit de llurs idees liberals, a més d’implorar que se li donés l’extremunció”. Era impossible que el malalt hagués articulat una cosa així. Fou, va dir Rodríguez, un acte “innoble i temerari”. Per això el va destruir amb violència quan el va tenir a les seves mans, de la qual cosa va dir categòricament: “Mai me’n penediré!”

Doña Lola feu gala de la seva formació catòlica, que no expressà gaire en vida del seu marit. Com sigui, Rodríguez la tingué quatre mesos a Vichy fins que fou embarcada cap a Mèxic. Aquí, l’any 1978, va fer encara un altre numeret: visità la nova ambaixada d’Espanya per abraçar-se amb el jove Joan Carles I, qui representava el que havia combatut el seu marit.