“QUE ELS BOMBIN!”

Es van pre­sen­tar en soci­e­tat com els aban­de­rats de la nova política, dis­po­sats a cana­lit­zat el males­tar expres­sat en les revol­tes del 15-M. També, deci­dits a com­ba­tre l’ano­me­nada “casta” i el règim del 78, repre­sen­tat pel bipar­ti­disme i el repar­ti­ment de poder ins­ti­tu­ci­o­nal entre els matei­xos de sem­pre. Al final, però, han aca­bat assu­mint els pit­jors vicis de la vella política. Fa qua­tre anys, no van tenir manies a l’hora de rete­nir l’alcal­dia gràcies al suport de Manuel Valls, un cunero que va ater­rar des de França amb l’únic objec­tiu “d’evi­tar l’elecció d’un alcalde sepa­ra­tista”. Par­ti­ci­par en una aliança con­tra la força més votada és legítim; i, de fet, s’ha fet a un munt de pobla­ci­ons, des de Girona fins a Roses. Però aliar-se amb la dreta reac­cionària (la mateixa que està obrint les por­tes de les ins­ti­tu­ci­ons als ultres i està blan­que­jant el seu dis­curs) tras­passa els límits de l’ètica i la decència. Encara més quan l’acord en qüestió es deci­deix des de quilòmetres de distància i a esque­nes dels ciu­ta­dans i dels teus pro­pis mili­tants. Dies abans del ple, el regi­dor electe del par­tit, Jordi Martí, va asse­gu­rar que no par­ti­ci­pa­rien “en cap tri­an­gu­lació amb el Par­tit Popu­lar per fer alcalde Coll­boni”. En rea­li­tat, el pro­blema no era la volun­tat dels comuns, que s’ha demos­trat extre­ma­da­ment volàtil, sinó el fet que el Par­tit Popu­lar tam­poc volia par­ti­ci­par en un pacte que man­tingués els comuns en el poder.

Aquest diu­menge, van afe­gir els seus vots a un acord entre el PSOE i el Par­tit Popu­lar. Un acord com els de la vella política, d’aquells que es cui­na­ven durant la Res­tau­ració borbònica a l’esquena dels elec­tors i fent ús dels recur­sos més recar­go­lats. En teo­ria, diuen que han hagut de renun­ciar a for­mar part del govern; a l’hora de la veri­tat, però, man­tin­dran tots els càrrecs inter­me­dis i, molt pro­ba­ble­ment, aca­ba­ran recu­pe­rant les seves cadi­res, tal com ja ha començat a insi­nuar Ada Colau. L’exal­cal­dessa ha vati­ci­nat que si la dreta gua­nya en les elec­ci­ons espa­nyo­les serà neces­sari “enfor­tir un govern d’esquer­res el més ampli i sòlid a Bar­ce­lona per fer front a les polítiques de dre­tes”. En tot cas, que això ho defensi una per­sona que va recórrer a la dreta de Manuel Valls per rete­nir l’alcal­dia fa qua­tre anys i que s’hi ha tor­nat a aliar fa qua­tre dies per expul­sar un alcalde de Junts, no deixa de resul­tar d’un cinisme difícil­ment supera­ble. Però ja ho saben. En la política hi ha qui està dis­po­sat a per­dre-ho tot, començant per la coherència i l’ètica. Tot, menys la cadira. Com diria en Xavier Trias: “Que els bom­bin!”