“QUE ELS BOMBIN!”

Es van presentar en societat com els abanderats de la nova política, disposats a canalitzat el malestar expressat en les revoltes del 15-M. També, decidits a combatre l’anomenada “casta” i el règim del 78, representat pel bipartidisme i el repartiment de poder institucional entre els mateixos de sempre. Al final, però, han acabat assumint els pitjors vicis de la vella política. Fa quatre anys, no van tenir manies a l’hora de retenir l’alcaldia gràcies al suport de Manuel Valls, un cunero que va aterrar des de França amb l’únic objectiu “d’evitar l’elecció d’un alcalde separatista”. Participar en una aliança contra la força més votada és legítim; i, de fet, s’ha fet a un munt de poblacions, des de Girona fins a Roses. Però aliar-se amb la dreta reaccionària (la mateixa que està obrint les portes de les institucions als ultres i està blanquejant el seu discurs) traspassa els límits de l’ètica i la decència. Encara més quan l’acord en qüestió es decideix des de quilòmetres de distància i a esquenes dels ciutadans i dels teus propis militants. Dies abans del ple, el regidor electe del partit, Jordi Martí, va assegurar que no participarien “en cap triangulació amb el Partit Popular per fer alcalde Collboni”. En realitat, el problema no era la voluntat dels comuns, que s’ha demostrat extremadament volàtil, sinó el fet que el Partit Popular tampoc volia participar en un pacte que mantingués els comuns en el poder.

Aquest diumenge, van afegir els seus vots a un acord entre el PSOE i el Partit Popular. Un acord com els de la vella política, d’aquells que es cuinaven durant la Restauració borbònica a l’esquena dels electors i fent ús dels recursos més recargolats. En teoria, diuen que han hagut de renunciar a formar part del govern; a l’hora de la veritat, però, mantindran tots els càrrecs intermedis i, molt probablement, acabaran recuperant les seves cadires, tal com ja ha començat a insinuar Ada Colau. L’exalcaldessa ha vaticinat que si la dreta guanya en les eleccions espanyoles serà necessari “enfortir un govern d’esquerres el més ampli i sòlid a Barcelona per fer front a les polítiques de dretes”. En tot cas, que això ho defensi una persona que va recórrer a la dreta de Manuel Valls per retenir l’alcaldia fa quatre anys i que s’hi ha tornat a aliar fa quatre dies per expulsar un alcalde de Junts, no deixa de resultar d’un cinisme difícilment superable. Però ja ho saben. En la política hi ha qui està disposat a perdre-ho tot, començant per la coherència i l’ètica. Tot, menys la cadira. Com diria en Xavier Trias: “Que els bombin!”