ESTRUCTURES D’ESTAT

En un dis­curs que va pro­nun­ciar el 1984, durant l’acte de clo­enda de la festa de Con­vergència Democràtica de Cata­lu­nya, l’ales­ho­res pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Jordi Pujol, es va refe­rir al fet que Cata­lu­nya “no té unes estruc­tu­res d’estat que per­me­tin defen­sar el país” i va reconèixer que això exi­gia “unes grans dosis de volun­ta­risme i de capa­ci­tat de mobi­lit­zació del poble”. Pujol, doncs, era ben cons­ci­ent de les limi­ta­ci­ons de l’auto­go­vern (per bé que intentés explo­tar-lo al màxim) i del fet que havia estat la soci­e­tat civil, en absència d’un poder propi, la que havia inten­tar ate­nuar aquesta man­cança a còpia de “volun­ta­risme i capa­ci­tat de mobi­lit­zació”.

Amb l’inici del procés, el con­cepte “estruc­tu­res d’estat” es va recu­pe­rar, en aquest cas com una aspi­ració fac­ti­ble. Pri­me­ra­ment, va uti­lit­zar-lo Artur Mas, amb la seva “Casa Gran del Cata­la­nisme”, pre­ci­sa­ment en un moment de reta­lla­des, quan era el mateix govern qui debi­li­tava sec­tors estratègics com la salut o l’ense­nya­ment i, per tant, qui lami­nava les “estruc­tu­res d’estat”. Més enda­vant, hi van recórrer ERC i Junts pel Sí, que van pre­sen­tar les “estruc­tu­res d’estat” com a nous espais de poder que es gua­nya­rien sense neces­si­tat de dis­po­sar d’un estat propi, tal­ment com si el govern espa­nyol de torn estigués mirant cap a un altre cos­tat men­tre el nos­tre era més llest de la classe. Més enda­vant, vam saber que era un joc d’ence­nalls. Lluís Sal­va­dor, ales­ho­res secre­tari d’Hisenda, con­fes­sava en una con­versa que el Banc Cen­tral Català o la recap­tació d’impos­tos esta­ven “molt verds”. Després va venir el 155 i vam topar de mor­ros amb una rea­li­tat que encara avui inten­tem dige­rir, con­vençuts com estem que no només s’ha aca­bat el bròquil, sinó que durant molts anys cap govern espa­nyol (sigui del PP o del PSOE) cedirà ni un mil·límetre de poder o ni un sim­ple vagó de roda­lies.

Fins que no dis­po­sem d’un “estat estruc­tu­rat”, doncs, hau­rem de seguir posant-hi “grans dosis de volun­ta­risme”, tal com deia Pujol. De fet, el volun­ta­risme va fer pos­si­ble l’Enci­clopèdia Cata­lana, una eina que tenen molt poques naci­ons sense estat, i també la col·lecció Ber­nat Metge, finançada fa cent anys per una per­sona tan con­tra­dictòria com Fran­cesc Cambó, i que recor­dem en aquest número de La República. Men­tre haguem de ges­ti­o­nar la migrada auto­no­mia que tenim, doncs, hau­rem de posar en valor aques­tes veri­ta­bles estruc­tu­res d’estat (ja siguin cul­tu­rals o de qual­se­vol altre tipus) que ens per­me­ten situar-nos, per mèrits pro­pis, entre les naci­ons més avançades.