ESTRUCTURES D’ESTAT

En un discurs que va pronunciar el 1984, durant l’acte de cloenda de la festa de Convergència Democràtica de Catalunya, l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, es va referir al fet que Catalunya “no té unes estructures d’estat que permetin defensar el país” i va reconèixer que això exigia “unes grans dosis de voluntarisme i de capacitat de mobilització del poble”. Pujol, doncs, era ben conscient de les limitacions de l’autogovern (per bé que intentés explotar-lo al màxim) i del fet que havia estat la societat civil, en absència d’un poder propi, la que havia intentar atenuar aquesta mancança a còpia de “voluntarisme i capacitat de mobilització”.

Amb l’inici del procés, el concepte “estructures d’estat” es va recuperar, en aquest cas com una aspiració factible. Primerament, va utilitzar-lo Artur Mas, amb la seva “Casa Gran del Catalanisme”, precisament en un moment de retallades, quan era el mateix govern qui debilitava sectors estratègics com la salut o l’ensenyament i, per tant, qui laminava les “estructures d’estat”. Més endavant, hi van recórrer ERC i Junts pel Sí, que van presentar les “estructures d’estat” com a nous espais de poder que es guanyarien sense necessitat de disposar d’un estat propi, talment com si el govern espanyol de torn estigués mirant cap a un altre costat mentre el nostre era més llest de la classe. Més endavant, vam saber que era un joc d’encenalls. Lluís Salvador, aleshores secretari d’Hisenda, confessava en una conversa que el Banc Central Català o la recaptació d’impostos estaven “molt verds”. Després va venir el 155 i vam topar de morros amb una realitat que encara avui intentem digerir, convençuts com estem que no només s’ha acabat el bròquil, sinó que durant molts anys cap govern espanyol (sigui del PP o del PSOE) cedirà ni un mil·límetre de poder o ni un simple vagó de rodalies.

Fins que no disposem d’un “estat estructurat”, doncs, haurem de seguir posant-hi “grans dosis de voluntarisme”, tal com deia Pujol. De fet, el voluntarisme va fer possible l’Enciclopèdia Catalana, una eina que tenen molt poques nacions sense estat, i també la col·lecció Bernat Metge, finançada fa cent anys per una persona tan contradictòria com Francesc Cambó, i que recordem en aquest número de La República. Mentre haguem de gestionar la migrada autonomia que tenim, doncs, haurem de posar en valor aquestes veritables estructures d’estat (ja siguin culturals o de qualsevol altre tipus) que ens permeten situar-nos, per mèrits propis, entre les nacions més avançades.