Ustrell i l’escala mecànica de vidre

Ricard Ustrell presentarà El matí de Catalunya Ràdio la temporada que ve. Si res no canvia, el proper curs quatre homes estaran al capdavant dels principals matinals radiofònics del país, tant entre setmana –Ustrell a Catalunya Ràdio i Jordi Basté a RAC1– com al cap de setmana –Roger Escapa a la ràdio pública i Xavi Bundó a la privada–. Actualment, tant TV3 com Catalunya Ràdio estan dirigides per homes, Sigfrid Gras i Jordi Borda, respectivament, i les àrees d’informatius, esports, i continguts, programació i cultura de TV3 també tenen homes al capdavant –documentació i direcció adjunta l’encapçalen dones–. A Catalunya Ràdio, només l’àrea de continguts d’antena i de producció tenen una dona com a responsable principal.

Als mitjans de comunicació, el predomini d’homes en posicions de lideratge –sobretot en els graons més alts de l’equip directiu– és habitual, malgrat que ja fa ben bé dues dècades que la majoria d’estudiants a la carrera de periodisme són dones. Segons l’Associació de Premsa de Madrid, quatre de cada sis estudiants de periodisme a Espanya entre el 2011 i el 2015 eren dones. Un informe del 2019 de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya recollia que les dones ocupaven un de cada tres seients als comitès editorials –els que decideixen què es publica cada dia– i que dos de cada deu directors de mitjans catalans eren dones. L’associació concloïa que les dones tenien més possibilitats de dirigir mitjans d’àmbit local o de titularitat pública. L’estudi afegia que les presentadores de televisió solen tenir una vida més curta davant la pantalla, a causa de la preferència dels mitjans per dones joves. L’afirmació la corrobora un estudi de Mèdia.cat del 2014: de mitjana, les presentadores dels programes de televisió de les principals cadenes catalanes i espanyoles eren sis anys més joves que els presentadors. Als d’humor, la diferència era de catorze anys; als informatius, de tretze.

El cas del periodisme, una professió amb majoria de dones però en què els homes ocupen els llocs més alts de responsabilitat i de prestigi –i, per tant, amb més remuneració–, no és un fet aïllat. Es tracta d’un exemple del fenomen anomenat escala mecànica de vidre, i vindria a ser el contrari del sostre de vidre. Si el sostre de vidre és una metàfora per explicar el conjunt de factors que dificulten que les dones puguin arribar als llocs més alts de responsabilitat de cada sector professional, l’escala mecànica de vidre fa referència a aquells factors que faciliten que els homes blancs cisgènere arribin als llocs més alts de poder als sectors professionals on són minoria.

El concepte va ser creat per Christine L. Williams el 1992, després d’haver comparat les trajectòries professionals de dones i homes estatunidencs a infermeria, ensenyament, treball social i documentació bibliotecària. Recerques posteriors han identificat possibles causes per explicar per què els homes ascendeixen més ràpidament en professions feminitzades –fins i tot més de pressa que altres homes en sectors amb majoria masculina!–, com ara el fet que les dones dediquen més temps a tasques de cura de nens, malalts i persones grans, cosa que les du a reduir la jornada laboral o a abandonar durant un temps el mercat laboral; o que els estereotips de gènere que associen lideratge a masculinitat duguin a les organitzacions a promocionar homes.

Així doncs, en les professions amb majoria de dones, els fenòmens del sostre de vidre i l’escala mecànica de vidre poden arribar a actuar alhora: els homes no només tenen privilegis a l’hora d’arribar a dalt de tot, gràcies als els estereotips sobre lideratges d’homes i dones, sinó que també es beneficien dels obstacles que tenen les companyes per ascendir –jornades a temps parcial per la cura dels fills, infravaloració de les capacitats de lideratge, etc. Aquesta situació ens recorda, un cop més, que el masclisme és una hidra de dos caps: un cap és el privilegi dels homes i l’altre la discriminació envers les dones. Si només en tallem un, farem curt a l’hora d’erradicar-lo. Així doncs, no n’hi ha prou que les redaccions dels mitjans siguin paritàries, o amb majoria femenina. Les volem veure, llegir i escoltar, manant.