RESTAR

En la política espanyola hi ha una llei bàsica que es manté inalterable pels segles dels segles: qualsevol proposta que sorgeixi de Catalunya es dilueix de forma automàtica. Ja els poden enviar un projecte d’estatut, un nou pacte fiscal o una safata de pa amb tomata. També és indiferent que la iniciativa vingui d’un partit polític o directament del Parlament; que tingui el suport d’un 50 o d’un 90% de diputats o que hagi estat validada en un referèndum. El resultat sempre és el mateix. En molts casos, a més, ni tan sols els cal utilitzar el ribot de les institucions, ja siguin judicials o polítiques. Són els mateixos partits catalans de dependència estatal els que s’encarreguen de diluir o enterrar directament la idea. Qui no recorda la vicepresidenta del PSOE, Teresa Fernández de la Vega, advertint que caldria “polir” l’Estatut just l’endemà que l’aprovés el Parlament el 30 de setembre del 2005? O aquella vegada que l’actual ministre de Cultura, Miquel Iceta, es va atrevir a afirmar, durant la campanya electoral del 2019: “Si el 65% de la població catalana vol la independència, la democràcia haurà de trobar un mecanisme per encarrilar això” i va haver de demanar disculpes hores després davant el líder del seu partit?

El darrer exemple d’aquesta llei universal ha vingut de bracet de “l’esquerra transformadora”, aquella que es va presentar en societat al crit de “sí se puede!”. Fa algunes setmanes, els comuns van assegurar que el referèndum formaria part del programa electoral de Sumar, però la seva candidata espanyola, Yolanda Díaz, ha trigat pocs dies a aigualir la proposta i a aclarir (per si hi havia algun dubte) que “el referèndum no està damunt la taula”. Uns dies abans, la vicepresidenta ja havia dit que els catalans només podrien votar la proposta que sorgís de la taula de diàleg. I fins i tot va sentenciar que “el temps ha passat per a tothom”, talment com si la democràcia tingués data de caducitat. O sigui, que a hores d’ara Sumar defensa exactament la mateixa posició que el PSOE: si hi ha una votació no serà en cap cas sobre la independència o sobre allò que vulguin els catalans, sinó sobre el que desitgi Madrid. El programa electoral de Sumar ho deixa molt clar: “És necessari reforçar els mecanismes de concertació multilateral i bilateral entre les institucions de la Generalitat i de l’Estat per al ple desenvolupament de l’autogovern”, una proposta que podria signar-la qualsevol dirigent del PSOE. Sumar, doncs, no afegeix res al debat sobre el futur del nostre país. Més aviat resta.