A fons
Així és la ‘nova política’
El ple d’investidura de Barcelona il·lustra amb un traç totalment definit la fallida i l’engany d’aquella nova política que el 2015 prometia remoure els ciments d’una democràcia amb moltes fuites i d’un règim que alimentava les elits polítiques, econòmiques i judicials espanyoles a costa de degradar els drets fonamentals de la ciutadania reconeguts a la Constitució. Aquells revolucionaris del sí se puede ara han estat els còmplices necessaris d’una nova operació d’estat –la tercera a Barcelona, tenint en compte el fals compte corrent de Xavier Trias a Suïssa el 2015, que Ada Colau va aprofitar per guanyar les eleccions sumant-se a la farsa espanyola contra l’aleshores alcalde de CiU, i l’operació Manuel Valls del 2019 perquè ERC no governés la ciutat– per impedir un govern bipartit independentista.
Que sigui alcalde un candidat que ha perdut les eleccions tres vegades consecutives i no el guanyador de les eleccions és ben legítim, els pactes alternatius i les negociacions són l’essència del sistema democràtic. Però també hi ha l’ètica i la moral. I aquí és on la nova política que prometien els comuns fa aigües. Perquè han mentit a tots els seus electors durant la campanya i després del 28M, jurant i perjurant que sota cap concepte pactarien amb el PP. Però les seves fronteres ideològiques i morals s’han esquinçat del tot pactant per segona vegada amb la dreta espanyolista, aliada de l’extrema dreta de Vox, amb l’argument, justament, d’aturar la dreta... Ada Colau i els seus han prioritzat l’eix espanyolista i s’han sumat a una operació dirigida des dels despatxos del PSOE i el PP per impedir el que sembla la major catàstrofe de la humanitat, un govern de Junts i ERC a la capital del país.
La raó última d’aquesta traïció al seu electorat i als seus orígens, però, és que els comuns ja han estat absorbits pel règim del 78 i són un partit del sistema sense matisos. Barcelona en Comú torna a ser aquella ICV crossa del PSC que creuava els dits perquè als socialistes els faltessin un parell de regidors o alguns diputats per completar una majoria i que els seus vots valguessin unes quantes nòmines i alguns càrrecs a les administracions, amb portes giratòries per als que no tinguessin cadira pública. I dit i fet, ara el partit d’Ada Colau és la crossa del PSC a Barcelona –ja es negocia la seva entrada al govern de Collboni després del 23J– i es prepara per ser-ho també al Parlament de Catalunya, amb l’esperança d’entrar a la plaça de Sant Jaume de bracet de Salvador Illa. I també a Madrid, on l’operació del PSOE per liquidar els rebels de Podemos depèn de convertir Yolanda Díaz –Colau n’és adepta– en una altra Izquierda Unida, un partit perfectament integrat en el sistema del 78 que no posi en escac els pilars del règim.
Barcelona va ser un dels laboratoris d’aquella nova política que prometia noves formes de fer, ètica, compromís i autèntica democràcia. Però ara Barcelona ha estat també el cementiri d’aquelles intencions i el caldo de cultiu d’una manera de fer política que es basa en la mentida i la traïció a la ideologia, no pas en la negociació, el pacte i l’honradesa. Si Colau hagués dit en campanya que si calia pactaria amb el PP per mantenir alguns sous i càrrecs a l’Ajuntament i barrar el pas a un govern independentista –l’excusa d’aturar la dreta no pot ser més còmica després del pacte amb el PP–, el seu vot a Collboni hauria estat totalment legítim i justificat. Però va mentir. Com també va mentir el nou alcalde assegurant que si no guanyava les eleccions passaria a l’oposició.
Aquesta és la nova política que confronta amb la vella política, suposadament un cau de corruptes burgesos que només volen el poder. Doncs resulta que el dia del ple d’investidura a Barcelona, aquesta vella política va estar a l’altura moral d’allò que s’espera d’un polític que representa la ciutadania i els valors d’una democràcia, i la nova política, per les formes verbals i les seves maniobres ocultades als seus votants fins al darrer instant, va degradar aquests conceptes.
Sigui com sigui, hi ha un abans i un després en la política barcelonina, un trencament emocional i moral que ha impactat a tot el país. Caldrà veure quins efectes té en el futur, i si l’independentisme és capaç de recosir la unitat a partir de l’experiència de Xavier Trias i Ernest Maragall.
