Ens declaren la guerra

L’endemà de la solsida, Pedro Sánchez va avançar les eleccions espanyoles amb dos objectius: no allargar l’agonia i resistir posicions a còpia de menjar vots cap a l’esquerra i, en la mateixa línia, enfrontar una campanya en què puga traure profit dels pactes de la dreta extrema del PP amb l’extrema dreta de Vox que –calculaven– s’haurien d’anar produint molt a prop de la data de les votacions. Aquest escenari s’estava complint més o menys bé a Extremadura, Aragó o Múrcia, però, quasi amb la mateixa acceleració amb què Sánchez convocava eleccions, se n’anava en orris al País Valencià i a les Illes Balears, ja que l’encaixada de mans entre blaus i verds va produir-se gairebé mentre l’àrbitre xiulava la fi del partit. Per què?

Podem trobar ben explícita l’explicació en les primeres iniciatives que anunciaven els reaccionaris: perquè nacionalment no som el mateix. Així doncs, els nous governs valencià i illenc posaran fi a “l’exclusió de l’espanyol” o els ajuntaments de València i Castelló de la Plana tornaran a tindre “Valencia” i “Castellón de la Plana” (que no “Castillito de la Llanura”, a propòsit) com a noms oficials. Si hi sumem els perfils ultrareaccionaris, conspiranoics i criptodemencials de les presidències dels parlaments –en mans de Vox–, així com el flamant nou conseller de Cultura valencià, el franquista declarat, filocorrupte, profundament inculte –zero sorpreses– i, sobretot, torero Vicente Barrera, ja podem albirar, clar i ultramuntà, que, de complexos, ben pocs.

Uns governs, doncs, que, simplement, ens han declarat la guerra abans de prendre posició i tot. Això, però, no ens hauria de sorprendre. I menys encara ens hauria de cloure en la melancolia i el derrotisme. No havíem abandonat mai la trinxera i, ras i curt, ara haurem de cavar-la més fonda i amb més fil d’aram que l’envolte. Ara bé, el que sí que ens, diguem-ne, amarga la tornada al col·le és que aquest govern de PP i Vox –al País Valencià– derogarà tot allò que els governs progressistes no han fet. Com el conegut com a “requisit lingüístic”, que, en huit anys, no va avançar ni un mil·límetre des d’allà on l’havia deixat el PP en 2015. Per a reflexionar al racó de pensar. I potser, fins i tot, aprendre alguna cosa de l’enemic.