ÉS L’HORA DE LA SOCIETAT CIVIL

Si els líders polítics tenen un paper central en la comprensió de la realitat, correspon a les associacions tenir més pes en el debat públic i permetre que els més vulnerables facin sentir la seva veu. La nostra cultura política i administrativa evoluciona massa lentament, i contribueix així a la bretxa entre una elit de la nació i una massa ciutadana que ja no creu que pot ser escoltada pels que se suposa que han de treballar per a ella.

Situats entre els qui prenen decisions i la ciutadania, els organismes intermedis (sindicats, associacions) segueixen sent actors clau de la vida social i democràtica. Asseguren tant una solidaritat de proximitat que l’Estat o les col·lectivitats no saben o no volen organitzar com, per a alguns, un paper de contrapoder capaç de criticar el poder en l’àmbit local, comarcal o nacional i de proposar solucions alternatives. De fet, la ciutadania vol que l’Estat tingui un paper central en la promoció de la cohesió social, però molts i moltes fan la seva part per ajudar a qui en té necessitat, un paper social que l’Estat delega voluntàriament a les organitzacions privades.

Mentre que els sindicats són percebuts sovint com a essencialment orientats a la defensa dels interessos corporatius, fet que limita el seu nivell de confiança en l’opinió pública, les associacions es consideren, en canvi, com a actors solidaris l’acció de les quals contribueix a la cohesió social. La majoria d’associacions no es defineixen com a contrapesos orientats a canviar les polítiques públiques, amb el risc d’aparèixer com els cotxes escombra d’un sistema incapaç de reduir les desigualtats. Tanmateix, en els àmbits de la discapacitat, l’exclusió, les discriminacions o el medi ambient, un petit nombre fan escoltar regularment la seva veu a través de manifestacions i accions públiques, notes de premsa, informes anuals (sobre pobresa, habitatge, acollida de refugiats, etc.), peticions, presència a les xarxes socials... Tot i així la seva capacitat d’influir en les polítiques públiques segueix sent limitada.

Davant el sentiment d’exclusió d’una part de la població, la por al desclassament d’una part de la classe mitjana, la desesperació dels joves de barris desfavorits, les associacions obligaran l’Estat a actuar? On els lobbies corporatius (metges, botiguers, empresaris, camioners, pagesos, treballadors dels ferrocarrils, etc.) saben organitzar-se al voltant de causes que no són aquí jutjades per influir en els responsables polítics, les persones més afectades per la crisi i les associacions que actuen per a ells aconseguiran crear un equilibri de poders que empenyi els polítics a tenir en compte les seves reivindicacions? Quan la situació social és tensa, el teixit associatiu està cridat a jugar un paper cada vegada més gran. Encara cal que prengui consciència que els reptes, que van més enllà de la finalitat social de cada associació, requereixen aglutinar forces que normalment no treballen conjuntament.

Els partits polítics, atrapats en estratègies de poder a curt termini, semblen incapaços d’encarnar l’esperança d’una societat més justa. Correspon, doncs, a les associacions animar les forces polítiques a tornar a posar al centre de la seva atenció la resolució d’una crisi social que, si s’aprofundeix, empenyerà cada cop més electors a confiar el destí del país a candidats que encarnen l’autoritat i la seguretat i no la justícia i la llibertat. Les associacions, els centres de recerca, els think tanks, els cercles culturals i artístics tenen el deure de cooperar millor. El repte és inventar formes de mobilització, d’expressió, que permetin donar suport a causes ben identificades i argumentades, sobre les quals les organitzacions estructurades tinguin la capacitat de treballar a llarg termini on el ciutadà sent la frustració del sense futur. Un altre gran repte per a aquestes organitzacions és actuar i dialogar amb els primers concernits per la seva acció: les persones afectades per la crisi. També és a partir de la seva capacitat de parlar amb i no en lloc d’aquestes persones que es mesurarà la seva credibilitat i la seva contribució a la revitalització democràtica del país. El repte és ajudar des de baix aquesta nostra terra, urbana i rural, a sortir de l’aïllament, a expressar públicament les seves expectatives més que protestant a través de les urnes o l’abstenció.

Queda un escull per evitar per part d’aquesta societat civil: la bretxa cada vegada més gran entre les associacions cada cop més institucionalitzades, que operen en nom de l’Estat, atrapades en una relació tant de dependència (particularment financera), com de diàleg formal amb la tecnoestructura estatal i els milions de ciutadans expressant-se de manera desorganitzada, sense una estratègia a mitjà termini. ¿El desenvolupament de les plataformes d’internet de democràcia directa pot suposar que les organitzacions de la societat civil quedin al marge del diàleg entre polítics i ciutadans, un diàleg que els polítics intentaran canalitzar cap al seu benefici? Alliberar-se dels mitjans de comunicació i dels organismes intermedis, mitjançant la comunicació directa amb la ciutadania: aquest és un horitzó somiat per molts polítics! Una democràcia directa, que ignorés l’expertesa i la intel·ligència col·lectiva, es privaria d’una font essencial de propostes per respondre als problemes de la societat. Correspon als organismes intermedis, preocupats perquè s’escoltin les seves idees, invertir en aquests espais d’expressió, captar l’atenció de la ciutadania, mostrar als decisors que hauran de confiar en la seva vigilància i en la seva força de proposta, donar als mitjans de comunicació bones raons per destacar la seva contribució al debat. És així com l’Estat modificarà la seva posició, acceptant les crítiques constructives i prenent seriosament les propostes per posar-se realment al servei de l’interès general.