Salut mental en estat d’alerta

Les dades que presenta l’Informe sobre Salut Mental a Espanya presentat aquest 2023 ens haurien de fer reflexionar a tots, especialment als qui tenen la possibilitat de revertir la situació que pateixen milers de persones i famílies. L’estudi assenyala que gairebé el 23% de la societat espanyola té algun tipus d’experiència amb problemes derivats de la salut mental. Gairebé el 19% consumeix actualment psicofàrmacs, un 26% va amb regularitat a un especialista i el 44% de la població afronta aquestes qüestions des de la preocupació. Les dones i els joves són els qui més les pateixen.

Les desigualtats socioeconòmiques, la discriminació per sexe, edat o orientació sexual són factors que hi influeixen de manera directa. Tant les persones que pateixen problemes de salut mental com els seus familiars coincideixen a dir que és necessari abordar les seves necessitats d’una manera efectiva. El fet d’acudir a la consulta mèdica per fer-se revisions, que en molts casos solen passar per alt una veritable investigació sobre el seguiment real de les pautes recomanades, així com de la medicació, és un fet que es repeteix en els testimonis de casos reals. El personal sanitari, per la seva banda, en no pocs casos, reconeix que se sent desbordat i sense recursos davant les situacions que es troben a la consulta. Cada cop hi ha més joves atesos amb autolesions i per intents de suïcidi derivats, en molts casos, de situacions familiars desestructurades, perquè els seus pares solen passar gairebé tot el dia fora de casa treballant i això comporta soledat i desatenció dels menors, que busquen a les pantalles la manera de passar l’estona.

Què està passant perquè quatre de cada deu ciutadans de l’Estat espanyol reconegui que no gaudeix d’una bona salut mental i perquè el 15% reconegui que ha pensat alguna vegada en el suïcidi com una manera de posar fi als seus problemes? Diuen els estudis que els detonants més comuns perquè es desenvolupin problemes de salut mental tenen a veure amb les relacions familiars i l’autoexigència professional, escolar o acadèmica. En definitiva: la pressió a què ens veiem sotmesos. Seria urgent i necessari abordar eines d’autoconeixement i autocures des de les edats més primerenques, però també a través dels mitjans de comunicació, en lloc de fer, en aquest últim cas, tot el contrari.