Alegria de pobre

“Sánchez, mamón, truca a en Puig­de­mont” és un acu­dit que fa gràcia, sobre­tot si ho can­ten milers de joves en un con­cert de Salt. És veri­tat que, a sim­ple vista, els escas­sos catorze dipu­tats que han acon­se­guit Junts i Esquerra són impres­cin­di­bles perquè Pedro Sánchez es pugui man­te­nir a la Mon­cloa, però el cofo­isme que infla aquests dos par­tits per haver asso­lit aquest pro­ta­go­nisme és com l’ale­gria del pobre, que es con­forma que el cel no li cai­gui a sobre. En pri­mer lloc, perquè el pri­vi­legi de les mino­ries deci­si­ves s’aca­barà el dia que PSOE i PP es posin d’acord per refor­mar la llei elec­to­ral i no s’hagin de sot­me­tre a les exigències dels naci­o­na­lis­tes bas­cos i cata­lans. En segon lloc, perquè les con­di­ci­ons de Junts per nego­ciar un pacte de govern són inas­su­mi­bles per als soci­a­lis­tes i la repe­tició elec­to­ral sem­bla ine­vi­ta­ble. I en ter­cer lloc, perquè aquest rebom­bori no pot dis­si­mu­lar que l’inde­pen­den­tisme fa aigües a babord i a estri­bord amb una pèrdua de 666.000 vots ni que tot­hom es fa l’orni a l’hora d’afron­tar res­pon­sa­bi­li­tats. Pobres de recur­sos i d’espe­rit.