Alegria de pobre

“Sánchez, mamón, truca a en Puigdemont” és un acudit que fa gràcia, sobretot si ho canten milers de joves en un concert de Salt. És veritat que, a simple vista, els escassos catorze diputats que han aconseguit Junts i Esquerra són imprescindibles perquè Pedro Sánchez es pugui mantenir a la Moncloa, però el cofoisme que infla aquests dos partits per haver assolit aquest protagonisme és com l’alegria del pobre, que es conforma que el cel no li caigui a sobre. En primer lloc, perquè el privilegi de les minories decisives s’acabarà el dia que PSOE i PP es posin d’acord per reformar la llei electoral i no s’hagin de sotmetre a les exigències dels nacionalistes bascos i catalans. En segon lloc, perquè les condicions de Junts per negociar un pacte de govern són inassumibles per als socialistes i la repetició electoral sembla inevitable. I en tercer lloc, perquè aquest rebombori no pot dissimular que l’independentisme fa aigües a babord i a estribord amb una pèrdua de 666.000 vots ni que tothom es fa l’orni a l’hora d’afrontar responsabilitats. Pobres de recursos i d’esperit.