EL RIU SÉNIA NO ÉS FRONTERA, O SÍ

A aques­tes altu­res de la set­mana ja s’han fet mol­tes anàlisis de les elec­ci­ons esta­tals. Per això em vull cen­trar en un aspecte molt con­cret d’aquest Estat que no deixa de sob­tar-me.

Resulta que la Ràpita s’omple d’ara­go­ne­sos de maig a octu­bre. Però s’omple, eh. Tu vas pel pas­seig marítim o per la plaça del Coc i sents par­lar per tot arreu cas­tellà amb aquell accent incon­fu­si­ble que allarga les as. Res­tau­rants, plat­ges, xirin­gui­tos, tot ple de sara­gos­sans que fa anys que venen a l’apar­ta­ment que es van com­prar sons pares a l’època de la Tran­sició i, fixa-t’hi: vint-i-cinc, qua­ranta anys venint a esti­ue­jar al sud de Cata­lu­nya, on només es parla català, i no han tin­gut nas­sos d’apren­dre’n qua­tre fra­ses o d’aga­far estima per la terra que vagi més enllà d’un deco­rat per a les seves vacan­ces. Però tant és, no n’espero res, d’aquests, que han votat mas­si­va­ment el PP.

De qui sí que em quedo de pasta de moni­ato (il·lusa de mi) és de la penya del Matar­ra­nya, que par­len el mateix català que natros i que també, com els altres, han votat mas­si­va­ment el PP. Més clar es va veure a les muni­ci­pals: a Beseit, a Vall-de-rou­res, a Que­re­tes, a tocar d’Arnes, amb la mateixa tona­deta i trets dia­lec­tals i, en canvi, a favor d’un par­tit que redui­ria la seva llen­gua a folk­lore i a anècdota. Perquè tu vas per Beseit i el que par­len les iaies entre elles és català i en canvi, observo i admeto i mal que em pesi, això no té res de polític. Al Baix Maes­trat, igual: a Vinaròs no, però pocs quilòmetres més a baix ja sí; a Beni­carló i Peníscola, PP i Vox van arra­sar a les muni­ci­pals.

Per a mi, que per pocs quilòmetres visc a Cata­lu­nya, sepa­rar la llen­gua, que no deixa de ser iden­ti­tat, de la política és un curt­cir­cuit. A pocs minuts en cotxe et tro­bes Arnes o Alca­nar depe­nent d’on vin­guis, i la línia del meu horitzó es torna a posar en horit­zon­tal i la cosa em torna a sem­blar cohe­rent entre el que par­les i el que votes. I em plan­tejo tris­ta­ment que per més “tot lo mateix” que siguem i que “el Sénia no sigue fron­tera”, des d’aquesta part de la línia política les coses no es vegin igual.