I ara què?

Fa anys es creia que l’electorat català tenia un comportament dual; votava PSC en les eleccions espanyoles (primera força entre el 1977 i el 2008), donava majories a CiU al Parlament (1980 i 1999), mentre que en les municipals el PSC guanyava en vots (àrea metropolitana de Barcelona) i CiU en regidors i alcaldes. La resta eren minories necessàries en un sistema polític dominat pels dos eixos de la política catalana: el nacional (Catalunya-Espanya), i l’ideològic (esquerra-dreta).

Arran del primer tripartit (el PP acusa el PSOE d’aliar-se amb els independentistes, que equiparen a terroristes, per trencar Espanya), de la proposta d’un nou model de finançament i de l’aprovació de l’Estatut del 2006, el PP fa una campanya de boicot dels productes catalans i presenta davant del Tribunal Constitucional (TC) –quatre membres caducats, un de recusat i una vacant per defunció– un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut. A Catalunya, la sensació que l’Estat espanyol no reconeixerà mai ni el fet diferencial ni la pluralitat cultural, nacional i lingüística va prenent cos i genera una creixent desafecció respecte a la política espanyola. Ho advertia en una conferència a Madrid el president José Montilla el novembre del 2007 i denunciava la desatenció inversora de l’Estat a Catalunya i els que atiaven la idea d’una Catalunya insolidària o que apel·laven a una guerra de llengües inexistent. La publicació de la sentència el 28 de juny i la massiva manifestació del 10 de juliol del 2010 deixen sense recorregut la via estatutària i sense sentit el comportament dual. És el trencament sentimental amb Espanya de molts ciutadans: havien intentat millorar l’encaix de Catalunya a Espanya i aquesta no els acceptava tal com eren. S’iniciava una nova etapa basada en el dret a decidir que culmina en “l’acte de desobediència democràtica pacífica més massiu dels que s’han produït a Europa des de la fi de la Segona Guerra Mundial” (Enric Marín i Joan M. Tresserras): l’1-O. Els fets posteriors (repressió, exili, sentències, presos polítics, indults, supressió de la sedició...) expliquen, en part, els resultats del 23-J.

Diumenge passat la participació a Catalunya (65,4%) cau prop de set punts respecte al novembre del 2019, els partits d’obediència catalana perden 700.000 vots i davallen fins al 28% del total, un resultat que no es veia des del 2008, molt lluny del 43% del 2019 i del mític 52% de les eleccions catalanes del 2021. Segons Roger Tugas, l’abstenció puja més (11 punts) als llocs amb majoria independentista el 2019, mentre que una cinquena part del vot independentista opta per partits d’àmbit estatal.

Diferents raons –contradictòries i alhora complementàries– expliquen el retrocés del vot independentista. En primer lloc, es percep una fatiga del procés sense veure resultats tangibles i sí, en canvi, els efectes negatius de la repressió. L’afirmació de Sánchez, “Catalunya està millor avui que el 2017”, ha fet forat. En segon lloc, l’intent de frenar Vox ha propiciat un vot útil favorable als socialistes. No s’ha tingut en compte la pressió –insuficient– feta sobre el PSOE per forçar-lo a fer polítiques socials o per resoldre el conflicte polític. En suma, hi ha hagut un desplaçament temporal de vot republicà cap al PSC, amb qui ERC té frontera electoral. És un vot líquid, menys ideològic, que considera les opcions segons les circumstàncies. Això no val per a les municipals, en què l’independentisme també va viure una sotragada electoral. Per últim, hi ha un creixent cansament de les crides a la unitat estratègica a Madrid i la realitat dels retrets entre uns partits enfrontats pel lideratge de l’independentisme. No es pot criticar els acords amb el PSC per governar les diputacions i al mateix temps oblidar que s’ha fet el mateix quan s’ha tingut l’oportunitat. També el PSC: impedeix elegir un alcalde independentista a Barcelona pactant amb la dreta (2019 i 2023), però vol el suport independentista per governar Espanya. En definitiva, més enllà de la retòrica, tothom pacta amb tothom quan li convé i això provoca desconcert i irritació en la ciutadania i contribueix al descrèdit polític.

I ara què s’espera de l’independentisme amb una reduïda, tot i que decisiva, presència a Madrid? Intentar un front comú en defensa dels interessos de Catalunya, que passen per negociar un referèndum acordat, per posar fi a la repressió, per traspassar Rodalies i el finançament, per desactivar la persecució judicial –el dia en què es coneix la sentència de retirada de la immunitat al MHP Carles Puigdemont i a Toni Comín i que Sánchez sap que necessitarà Junts per ser escollit, la fiscalia del Tribunal Suprem demana al jutge Pablo Llarena que dicti una ordre de recerca, captura i ingrés a presó del president i de l’exconseller–. Quan s’adonarà el PSOE que el problema no és l’independentisme sinó el cop d’estat institucional iniciat pel deep state des de fa temps?