UN DEBAT ESTÈRIL

La líder de Sumar, Yolanda Díaz, ha proposat reformar el reglament del Congrés per permetre que s’hi puguin utilitzar d’altres llengües que no siguin l’espanyol. Ho ha reivindicat, segons ha dit, per la necessitat de fer que “Espanya comenci a fer mostres de la seva pluralitat”. La proposta, que forma part de les negociacions per definir la nova mesa de la cambra espanyola, ha trigat poques hores a ser aigualida pel seu soci, el PSOE. L’encarregada de fer-ho ha estat la portaveu de l’executiu, Isabel Rodríguez, que ha remarcat “les dificultats pràctiques que suposaria”; un argument ben sorprenent si tenim en compte que hi ha un munt de parlaments en els quals l’ús de diverses llengües és habitual.

Sigui quina sigui l’excusa que deixin anar, resulta una autèntica anomalia que, en un Estat en el qual regeix (en teoria) una Constitució que encomana als poders públics que tinguin un “especial respecte i protecció” per la “riquesa de les diferents modalitats lingüístiques”, només es permeti l’ús d’una única llengua al Congrés. Passen els anys, però l’Estat espanyol no canvia, ancorat en l’uniformisme de sempre, aquell que li impedeix veure més enllà de la identitat espanyola i la llengua espanyola. Els partits estatals, es diguin UDC, PSOE o PP (per citar els que han ocupat el Palau de La Moncloa els darrers 47 anys), no han cregut mai en el plurilingüisme. Trobaran un munt d’exemples si es dediquen a repassar l’hemeroteca o els diaris de sessions del Congrés o el Senat. El 21 de juny de l’any passat, sense anar gaire lluny, el PSOE es va alinear amb el PP, Ciutadans i Vox per rebutjar una proposició de reforma del reglament de la cambra que anava en aquesta direcció. Els presidents del Congrés de tots els colors polítics (alguns d’ells catalans, com ara la mateixa Meritxell Batet) no han tingut manies a l’hora de retirar la paraula a parlamentaris que han volgut fer servir el català o els han amenaçat d’expulsar-los. Ho han fet, a més a més, sense cap empara legal; perquè té raó Carles Puigdemont quan diu que en el reglament de la cambra no hi ha cap article que parli explícitament de l’obligatorietat de fer servir una llengua i la prohibició de fer-ne servir una altra. El debat, en tot cas, és tan vell com l’anar a peu, d’aquells que es desenterren de tant en tant, com el del federalisme o el traspàs de la titularitat de l’aeroport. Davant aquesta realitat, potser ens caldria ser pràctics. L’objectiu és que al Congrés espanyol es parli en català o que votem per si finalment deixa de ser el nostre Congrés?