Trens de nit

Tornen els trens nocturns, aquesta vegada amb els auspicis de la Unió Europea i l’empara de les polítiques derivades del Green Deal. I ja s’ha anunciat que un dels primers serveis serà el que connectarà Bèlgica amb Barcelona en nou hores. Però la idea, que és molt interessant des de tots els punts de vista, topa amb l’obstacle de sempre: si dos estats no col·laboren, les fronteres esdevenen un problema. És el que passa entre Espanya i França, almenys en matèria ferroviària. Si la cooperació no millora, el tren nocturn entre Brussel·les i Barcelona pot quedar en una bona idea, i poca cosa més. Des de fa un temps, el servei de trens d’alta velocitat que relliguen la capital catalana amb Perpinyà, Montpeller i París s’ha reduït dràsticament i els usuaris les veuen de tots colors per poder usar el transport que, d’altra banda, és el mitjà recomanat per tal de reduir les emissions i contribuir a corregir l’escalfament global. Escassa oferta i competitivitat… tot perquè les dues companyies ferroviàries “de bandera” no han acabat de creure’s el projecte europeu. Quin sentit té parlar de mobilitat verda, de consciència ecològica, de substituir cotxes i vols de baix cost pel ferrocarril si es redueixen freqüències?

Els trens nocturns tenen capacitat de substituir molts dels trajectes aeris regionals, per cobrir distàncies mitjanes. Caldran més combois, i més infraestructures ferroviàries, però sobretot caldrà que la mentalitat dels governants sigui més oberta, més europea. La demanda hi és, la tecnologia està sobradament preparada, i ambientalment és una necessitat. Les resistències a facilitar-ho, però, fan sospitar, perquè no s’entén per quina raó no hi ha molts més trens, més assequibles i de més llarg recorregut. Ara mateix, el trajecte en alta velocitat entre París i Barcelona es pot fer en menys de set hores. Però hi ha molt poca oferta i pràcticament un sol operador. Si mirem les connexions entre Barcelona i Perpinyà, i viceversa, el panorama és desolador; molta gent ha de triar el vehicle privat per recórrer una distància curta que la majoria de ciutats europees cobreixen amb una bona oferta de serveis de transport públic. La raó és ben senzilla, i tothom la sap: la frontera. Perquè, malgrat tots els esforços i discursos, les fronteres interiors de la Unió Europea no s’esborren ni s’afebleixen al mateix ritme que creix i s’enforteix la realitat de milions d’europeus, que volen viure en un mateix espai.

És curiós que, mentre les institucions europees i els governs dels estats ens alliçonen cada dia sobre la nostra responsabilitat en el canvi climàtic –que certament és urgent–, ells siguin incapaços de treure el màxim rendiment d’una infraestructura que ja existeix per millorar un servei que els ciutadans necessiten i reclamen. Coses d’Europa? No, coses dels estats.