Pacte doble i difícil

Junts té al damunt la pressió del PSOE, de Sumar, d’ERC, de Bildu, del PNB i també del PP, que fins i tot es veu amb cor de fes­te­jar Puig­de­mont des de la Bru­nete mediàtica. I tots, sense excepció, dins del marc cons­ti­tu­ci­o­nal per l’activa que impera o per la pas­siva que des­es­pera, volen que faci de jutge enmig d’un tsu­nami d’adu­la­ci­ons, de fes­te­jos, de temp­ta­ci­ons, d’ame­na­ces i de xan­tat­ges. Aquí al mig, ERC hi apa­reix alhora com a soci poten­cial del pacte i com a inter­me­di­ari del PSOE de Pedro Sánchez a qui ha fet de crossa en la pas­sada legis­la­tura i a qui n’hi vol con­ti­nuar fent durant la pro­pera per man­te­nir el pro­ta­go­nisme nego­ci­a­dor de cara a Cata­lu­nya. Per tant, Junts no s’aboca a un pacte sinó a dos: un per inves­tir un govern espa­nyol de cen­tre­es­querra a preu de par­racs, i l’altre per evi­tar que un par­tit que li ha fet la guitza des del minut zero del procés no l’acabi esti­rant com un xai cap al cor­ral d’una nego­ci­ació que fa tuf d’escor­xa­dor per totes ban­des. Un repte doble, difícil, com­plex i pot­ser fins i tot impos­si­ble.