UN MAJESTIC INTERNACIONAL

Any 1996. CiU i el PP rubricaven el pacte del Majestic, un acord de peix al cove pel qual el partit de Jordi Pujol donava suport a la investidura de José María Aznar a canvi d’un seguit de concessions que augmentaven l’autogovern d’una comunitat autònoma que no reivindicava gran cosa en termes nacionals. L’Estat va transferir les competències en matèria de policia de trànsit, millores de finançament i transferència d’impostos, reformes de lleis estatals que donaven més autonomia als territoris –gestió de la formació professional i del servei d’ocupació, entre d’altres–, i fins i tot la supressió de la mili.

Han passat gairebé tres dècades i la relació entre Catalunya i Espanya no podria estar més enfangada. Recentralització de competències, promeses d’inversions no complertes, deteriorament dels serveis públics de l’Estat a Catalunya, setge a la llengua catalana, repressió policial i judicial... Res fa pensar que la relació amb el règim del 78 hagi de canviar radicalment si Junts per Catalunya, a qui inesperadament les eleccions espanyoles li han donat la clau de la governabilitat a l’Estat, acabi decidint donar el govern espanyol al PSOE i a Sumar. Vol dir això que els partits independentistes s’han de desentendre de la política espanyola? No, al contrari, perquè amb estratègia es pot aplanar el camí per a un futur estat català. Més enllà de paraules buides com diàleg i negociació, guanys concrets, tangibles i, sobretot, útils per a una ciutadania que tard o d’hora tornarà a intentar ser lliure.

Anem a pams. L’aritmètica diabòlica del 23-J ha volgut allunyar el fantasma del pacte PP-Vox que tant socialistes com ERC i Comuns-Sumar invocaven per aplegar un vot que permetés reeditar l’actual executiu. I ha donat a Junts per Catalunya la clau i la responsabilitat que a hores d’ara ERC no dona grans senyals de voler abanderar, d’esprémer al màxim aquesta conjuntura política, un d’aquells momentums de què sovint parla l’independentisme.

El PSOE sap que no pot esperar el suport gratuït dels junters quan a la vegada promet asseure davant del Suprem el president a l’exili i exhibir-lo com un trofeu davant de tots els espanyols de bé. Tampoc el pot esperar apel·lant només a l’antídot d’un govern de la dreta amb l’extrema dreta. Perquè qui està en una cruïlla no és l’independentisme, sinó l’anomenada esquerra espanyola. El PSOE ha decidir si s’arrisca a fer un pas en la resolució del conflicte o si vol anar a una repetició electoral. Si tria l’opció A, es pot obrir un ventall ampli de possibilitats que podrien fer que Junts acabés facilitant la investidura, i que no passen pel referèndum o l’amnistia, dos aspectes que el PSOE no acceptarà de cap de les maneres.

Per exemple, l’oficialitat del català a Europa. Aquest fet internacionalitza el país i el reforça en un àmbit institucional on molt probablement s’acabarà resolent el conflicte polític. Que el català sigui llengua oficial al Congrés dels Diputats o l’oficialitat de les seleccions catalanes, com proposa l’exdiputat d’ERC a Madrid Joan Tardà com a gran oportunitat, no té cap mena de transcendència en la construcció d’un nou estat.

Més coses: el traspàs integral de la gestió de grans infraestructures, com l’aeroport, la totalitat del port i la xarxa de Rodalies. Tenir el control d’aquestes grans infraestructures de comunicació i generadores de riquesa –alhora que connecten Catalunya amb la resta del món– no és menor en un hipotètic escenari futur d’un estat català.

Blindar amb una nova llei de llengües el català a l’escola i aturar el setge judicial i polític permanent per liquidar l’ús social del català. Un país que vol esdevenir un estat no pot fer-ho amb una llengua minoritzada.

Són tres qüestions, però de segur que n’hi ha moltes altres, que prepararien el terreny futur i que no passen per l’intent gens realista d’arrossegar el PSOE a un escenari democràtic de referèndum imminent o acordat a pocs anys vista. Un Majestic en clau internacional.