COMPROMÍS SENSE RUMB

En política, molt pit­jor que man­tin­dre un rumb equi­vo­cat és no tin­dre rumb. O, més con­cre­ta­ment, tin­dre un rumb ale­a­tori i con­tra­dic­tori. Com­promís, aquesta set­mana, ens ha tor­nat a ofe­rir un espec­ta­cle al res­pecte. Després de començar l’enèsim fes­ti­val de nava­lla­des pels llocs que encara que­den (l’epi­sodi del sena­dor ter­ri­to­rial, a més d’asses­sors en grups muni­ci­pals), Com­promís, almenys, eixia en premsa a donar-nos una ale­gria als que pen­sem que és neces­sari i impres­cin­di­ble que es valen­ci­a­nitze la política valen­ci­ana –i per­do­neu-me la rei­te­ració–: si Pedro Sánchez volia els seus vots, havia de com­plir l’agenda valen­ci­ana.

És a dir, reforma del finançament autonòmic, con­do­nació del deute històric i inver­si­ons ter­ri­to­ri­a­lit­za­des en els PGE d’acord amb el pes pobla­ci­o­nal. L’ale­gria a casa del pobre, però, com diuen, va durar el que dura un bufit: després de l’escàndol i la pol­se­guera que es va alçar a les ter­mi­nals mediàtiques madri­le­nyes i els “fra­ter­nals epítets” que hi varen dedi­car els opi­na­dors “esquer­rans” habi­tu­als, Com­promís va fer marxa enrere i va mati­sar que, si bé l’agenda valen­ci­ana con­ti­nua damunt la taula, de cap manera no hi haurà un vot de Com­promís a Pedro Sánchez que no siga afir­ma­tiu. O es tracta de la qua­dra­tura del cer­cle o, com a estratègia nego­ci­a­dora, no sem­bla massa efec­tiva.

Al remat, aquesta agenda valen­ci­ana que ara rei­vin­dica Com­promís no és cap altra que la va que va sig­nar amb el PSOE en 2019 com a pacte d’inves­ti­dura. Ara bé, si hi ha res que està asse­gu­rat amb els pac­tes amb el PSOE és que els incom­plirà. I, efec­ti­va­ment, així va ser. Tots els com­pro­mi­sos del 2019 són els matei­xos com­pro­mi­sos irre­nun­ci­a­bles que es plan­te­ja­ven ara i que després es mati­sa­ven que no serien un pro­blema.

El pro­blema d’arrel, però, és que Com­promís s’ha assi­mi­lat en aquest període elec­to­ral –una altra vegada– a l’esquerra espa­nyola, i no és res més que un apèndix regi­o­nal de la for­mació de Yolanda Díaz. Tant és així que el cap de llista per la cir­cums­cripció d’Ala­cant era un para­cai­gu­dista madri­leny sense relació amb la demar­cació. El mateix que Podem hi havia pre­sen­tat les últi­mes elec­ci­ons. I, al remat, el seu elec­to­rat, de tanta ban­dada, està molt més que mare­jat.