La vida és dels qui miren endavant

En gene­ral, no acos­tumo a encan­tar-me mirant el pas­sat. De fet, quan he de pren­dre una decisió, quan m’he d’enfron­tar a una situ­ació impre­vista, quan toca ser valenta, quan cal superar les pròpies incer­te­ses, quan és impor­tant no entre­ban­car-se, quan les coses no sur­ten com una hau­ria desit­jat, sem­pre em dic: la vida és dels qui miren enda­vant. Perquè així ho crec, sense renun­ciar mai a un pas­sat que ens acom­pa­nya i que sovint ens explica. Soc poc nostàlgica, però sé on tinc guar­dats els records i què forma part de la memòria.

Perquè tran­si­tem contínua­ment entre el coratge, el desig, la volun­tat i la sort. La vida, de vega­des, ens deixa esco­llir. Però hi ha moments que ens aboca allà on ella vol, sense pre­ten­dre-ho, sense bus­car-ho. I adap­tar-se a cada con­text és el que ens ajuda a cons­truir noves ambi­ci­ons i a impo­sar-nos amb la deter­mi­nació necessària.

En una pre­sen­tació del seu lli­bre A l’amic escocès (Columna), l’escrip­tora Maria Bar­bal va afir­mar: “La vida no la podem atu­rar perquè és canvi, movi­ment, influències.” I a mi em va fal­tar temps per treure el mòbil i ano­tar-hi la savi­esa que acu­mula aquesta frase. Em va sem­blar una afir­mació lúcida i cla­ri­vi­dent, d’aque­lles que cal recor­dar per com­pren­dre moments apa­rent­ment injus­ti­fi­ca­bles o con­jun­tu­res que ens obli­guen a deci­dir. I encara hi va afe­gir Bar­bal: “La vida moltíssi­mes vega­des no és justa, perquè pot­ser no és la seva funció. La vida està per viure-la, per esprémer-la.” És a dir, no cal atrin­xe­rar-se en el pas­sat, ni tur­men­tar-se per un pre­sent des­con­cer­tant, arbi­trari, imme­res­cut o injust. Millor esmerçar-se per mirar enda­vant. Seguir, seguir i seguir. Perquè no hi ha atu­ra­dor, perquè el rellotge sem­pre avança i millor no per­dre el temps.

L’estiu marca un canvi de cicle. Per als alum­nes sig­ni­fica una pausa per començar un nou curs, pot­ser una altra etapa edu­ca­tiva, pot­ser un canvi d’escola o ins­ti­tut, pot­ser el procés de conei­xença d’altres com­panys. Quan ets petit, la vida es narra a par­tir dels anys esco­lars. De setem­bre a juny. De curs en curs. I quan arri­bes al món dels adults, de les obli­ga­ci­ons per­so­nals i pro­fes­si­o­nals, encara que aquesta pauta tem­po­ral no està tan mar­cada, les vacan­ces d’estiu sí que ens obli­guen a atu­rar-nos, a res­si­tuar-nos, a refle­xi­o­nar, a pren­dre deci­si­ons, a ava­luar-nos per seguir enda­vant. I és neces­sari fer-ho. Sense enca­llar-se ni eter­nit­zar-se en tots els errors come­sos o en les injustícies que ens ferei­xen i, en canvi, edi­fi­cant situ­a­ci­ons futu­res. Algu­nes seran sim­ples uto­pies o mirat­ges, d’altres pro­pos­tes fac­ti­bles i que ens dona­ran bons resul­tats.

Perquè si sabem que cal esprémer la vida, millor no entre­te­nir-se en les difi­cul­tats; que sem­pre hi són, que no cal bus­car-les i que inter­fe­rei­xen la pròpia existència. Però sí que és indis­pen­sa­ble pen­sar en posi­tiu i sobre­po­sar-se a totes les coses ines­pe­ra­des. Aquesta, pot­ser, és la manera d’apro­fi­tar el temps, de con­ti­nuar des­co­brint i des­co­brint-nos. Pen­sant indi­vi­du­al­ment, sense ser ego­ista sinó generós amb un mateix, per créixer col·lec­ti­va­ment. Quan un mira enda­vant, fa avançar la vida.

Fa pocs dies vaig fer l’ani­ver­sari i el fet d’ence­tar nova dècada crec que t’ajuda a cele­brar, impor­tantíssim sem­pre, i a refle­xi­o­nar. La con­junció és per­fecta. Bufar espel­mes, com­par­tir un bon sopar amb els amics, brin­dar amb la família i agrair. Però també és el moment de fer balanç, tot mirant de reüll la dècada que tan­ques i per dir-se a una mateixa: la vida és dels qui miren. Recu­pe­rar les parau­les de la Bar­bal, relle­gir-les, inte­ri­o­rit­zar-les i pen­sar en tot el que ha de venir. Sense atu­rar-se, però rete­nint tot allò que ens fa feliços, allò que dona sen­tit a la vida. Per seguir, seguir i seguir. Mirant enda­vant, sem­pre.