ESTOCOLM

Ara farà 50 anys, el 23 d’agost de 1973, van tenir lloc uns fets que van ser­vir per donar nom a una de les síndro­mes que, per­so­nal­ment, sem­pre he tro­bat més inqui­e­tant i al mateix temps m’ha fas­ci­nat. Em refe­reixo a la síndrome d’Esto­colm. Les cir­cumstàncies que es van deri­var de l’assalt amb hos­tat­ges a una enti­tat bancària en aquesta ciu­tat sueca va pro­pi­ciar-ne el nom. Quan una per­sona és segres­tada per un delinqüent que té el poder de matar-la, en qüestió d’hores, l’hos­tatge té una espècie de regressió a emo­ci­ons infan­tils: no pot men­jar, ni par­lar, ni anar al lavabo sense permís. Fer-ho és un risc i per tant accepta que el seu cap­tor és qui li dona la vida, com ho va fer la seva mare. Això és la síndrome d’Esto­colm i, més o menys amb aques­tes parau­les, la defi­nia el psi­quia­tre Frank Och­berg, per a l’FBI i Scot­land Yard, després que el 23 d’agost de 1973 hi hagués un assalt en un banc suec que va donar nom a aquesta acti­tud. Un con­junt de símpto­mes que amb els anys s’han extra­po­lat a d’altres àmbits però que sem­pre han par­tit amb aquesta pre­missa: una reacció posi­tiva davant d’aquell que et pot fer o et vol mal. És inqui­e­tant i fas­ci­nant veure com actuem els éssers humans quan se’ns pre­senta alguna cir­cumstància que posa a prova tot allò que ens con­forma com a per­sona. Com el nos­tre cap ens fa reac­ci­o­nar per enca­rar certs rep­tes. Sovint veiem que són acti­tuds que ten­dei­xen a pro­te­gir-nos per sal­va­guar­dar el bé més pre­uat que tenim: la nos­tra vida. I, per tant, podria sem­blar que dona peu a una reacció ego­ista però jus­ta­ment en aquests casos, i en l’assalt d’Esto­colm també es va donar, pre­val el mal menor, encara que això equi­val­gui a petits i dolo­ro­sos sacri­fi­cis. S’accepta mini­mit­zar els ris­cos, fer el que cal­gui, fins i tot el mal físic que pugui com­por­tar en un últim cas, la mort. Com deia abans aquesta acti­tud bate­jada amb aquest nom, la síndrome d’Esto­colm, s’ha tras­lla­dat a d’altres sec­tors, més enllà de cer­cles cri­mi­nals. En política, per exem­ple, hem vist i veiem que hi ha cer­tes for­ma­ci­ons que con­ti­nuen man­te­nint una reacció posi­tiva i con­des­cen­dent davant d’aquell que saben que et pot fer mal, te l’ha fet, te’n vol fer, però seguei­xen ple­gant-se als seus desit­jos.