Un nou model de finançament autonòmic?

Engegades les negociacions per determinar la investidura d’un nou govern a l’Estat espanyol, sorgeixen velles propostes per convèncer els possibles socis parlamentaris. Una la va posar damunt la taula ràpidament el PSOE per mirar d’obtenir el sí dels partits catalans, ERC i sobretot Junts, per tal de poder tenir el seu suport perquè Pedro Sánchez esdevingui el proper president del país que, no ho oblidem, ostenta la presidència de torn de la Unió Europea.

Es tracta d’un nou sistema de finançament autonòmic. Però els precedents sobre aquesta proposta no conviden a l’optimisme. Des que el 2014 va caducar el sistema de finançament pactat entre Antoni Castells i Elena Salgado el 2009, no hi ha hagut cap altre acord ni modificació. Bé, és tracta d’una postura típica de la política espanyola liderada indistintament pel PP i el PSOE en temes en què no els agrada debatre. I més sabent que les diferents comunitats autònomes mai no queden satisfetes amb el finançament perquè sempre es perpetuen desequilibris greus entre territoris.

Si el Partit Socialista va posar de seguida sobre la taula un nou sistema de finançament és perquè és molt conscient que Catalunya és una de les comunitats més maltractades de l’Estat, conjuntament amb el País Valencià i les Balears. Tot i així, també és veritat que, si les intencions dels socialistes van de debò, Pedro Sánchez ja ha tingut cinc anys per demostrar-ho.

Per tant, davant d’aquesta desconfiança és poc probable que els dos partits catalans, sobretot el de Carles Puigdemont, confiï en el resultat final d’un nou sistema de finançament. Perquè, entre altres coses, Catalunya és la tercera comunitat de l’Estat que més impostos paga, però la desena en recursos rebuts, segons els càlculs del govern. I és evident que així no es pot continuar.

Cada català va aportar al sistema comú de finançament 3.153 euros, el 2021, però després d’aplicar els sistemes de redistribució territorial aquesta xifra es va reduir a 2.848 euros, és a dir, cada català va pagar 305 euros més del que després va rebre. Dit en altres paraules, cada habitant perd 305 euros l’any.

Si es té en compte el cost de la vida a Catalunya, que és més elevat que en altres comunitats, la diferència s’eixampla més, amb una pèrdua de 595 euros per persona

A més, en el suposat cas que els hipotètics socis catalans estiguessin d’acord a iniciar aquesta nova negociació a canvi de votar a favor de la investidura de Sánchez, no hi hauria cap seguretat que el futur sistema resolgués el finançament autonòmic de casa nostra. De fet, només cal veure el trist resultat de la taula de diàleg entre ERC i PSOE, en què ni tan sols es parlava de negociació, només de diàleg. Per tant, en l’àmbit polític caldrà veure què acaben de determinar el partit de Junqueras i el president Aragonès i el de Puigdemont, Borràs i Turull.

El que és una evidència és que els diversos sistemes de finançament signats les darreres dècades mai no acaben resolent les finances del Principat. A més, les inversions de l’Estat són històricament insuficients, i si amb això no n’hi ha prou, cada any l’execució pressupostària es queda només entre el 60 i el 65% d’allò que s’aprova en les Corts. I per acabar-ho d’adobar, a la Comunitat de Madrid, amb menys població, l’execució sol ser un 20% superior al seu pressupost. Quina casualitat, no?

Atès aquest mal finançament, el dèficit fiscal català continua creixent i s’eleva ja fins als 20.196 milions d’euros. Aquesta és la xifra que la Generalitat ha obtingut a través d’una aproximació en base a les dades corresponents a l’any 2019.

Caldria ser molt conscients del pa que s’hi dona, en negociar amb Madrid, perquè no sé com sempre hi surten guanyant. Per això, cal posar damunt la taula contrapartides concretes, ben definides i amb poc marge d’interpretació. I tot i així segur que la capital del Reino se’n sortirà prou bé, com sempre.