L’essència d’Espanya

Ja hi ha mesa al Congrés dels Dipu­tats però el con­sens per for­mar-la és poca cosa més que la xoco­lata del lloro. La mare dels ous encara ha d’arri­bar i les com­bi­na­ci­ons perquè els grups par­la­men­ta­ris mino­ri­ta­ris faci­li­tin un pacte de majo­ria poden ser tan diabòliques com impos­si­bles. Repe­tició d’elec­ci­ons, doncs? El PSOE, el PP, Vox i Sumar en fugen perquè temen uns resul­tats pit­jors i, davant aquest esce­nari de difi­cul­tats, soci­a­lis­tes i popu­lars podrien arri­bar a la con­clusió que si són capaços d’ofe­rir acords a grups extre­mis­tes –inde­pen­den­tis­tes els uns, falan­gis­tes els altres- també en són d’empas­sar-se gri­paus i pro­me­ses elec­to­rals per pac­tar ells dos. Els podria resul­tar molt més fàcil que haver d’assu­mir amnis­ties, referèndums d’auto­de­ter­mi­nació o rei­vin­di­ca­ci­ons que tiben el mapa autonòmic. I molt més ren­di­ble política­ment a Espa­nya i a la UE. Al cap i a la fi, ells són l’essència d’Espa­nya i ja hi ha pres­crip­tors d’opinió que els ho han fet saber perquè no els passi per alt. I als cata­lans no ens hi hau­ria de pas­sar mai, per alt.