En marxa la política

El món va descobrir que Keynes tenia raó quan, durant la Segona Guerra Mundial, va declarar: “Si alguna cosa és realment possible, és que ens ho podem permetre. El veritable repte, la veritable qüestió política en joc, rau en el fet que ens posem d’acord en allò que volem fer i trobem la manera de fer-ho.”

Michael Sandel, el catedràtic de ciències polítiques de Harvard, en el seu fabulós llibre A la recerca d’una filosofia pública, el descontent democràtic posa en relleu en aquest paràgraf la imperiosa necessitat de passar d’una política tàctica a una política d’emergència democràtica. Ell no empra aquestes paraules, però el missatge de fons és que la democràcia està en perill, i cal recuperar l’esperit de fons democràtic en els actors polítics, que és abordar amb realisme i mirada de complexitat la potencial capacitat creativa humana en la seva dimensió política per arribar a acords imprescindibles. A Europa, l’auge de l’extrema dreta, la guerra d’Ucraïna i la paràlisi en una autèntica federació d’estats estan deixant que el risc de la consolidació del projecte europeu tingui una esquerda gran. I aquesta esquerda demana política d’altura en acords, pactes i sobretot nivell democràtic.

I ara, la qüestió catalana com a eix de resolució de la governabilitat a l’Estat espanyol. Aquesta setmana la constitució de les Corts del Congrés dels Diputats ha presentat un escenari incipient que alguna cosa es mou. Jung diria que no hi ha casualitats. I certament, la carambola de logística política que s’ha posat en marxa amb els resultats ha obert una gran finestra d’oportunitat històrica. De passar a una visió marginal i pràcticament acabada, la posició de JuntsxCat com a resultat de les eleccions ha donat un poder i una rellevància al grup del president Puigdemont, que de moment s’ha manifestat en tres evidències.

La primera és que hi ha negociació, i que aquesta s’ha afrontat en etapes i a alt nivell. La discreció amb què es porten les negociacions, i la implicació directa del president a l’exili, és símptoma de negociació de llarg recorregut. La primera etapa ha estat condicionada per una consolidació de la llengua catalana en l’àmbit de representació democràtica a les institucions també al Parlament Europeu. La pluralitat lingüística de l’Estat és el primer esglaó per afrontar les qüestions territorials i especialment l’enquistat conflicte amb Catalunya. Les dues comissions d’investigació en seu parlamentària han facilitat la coherència del suport en dos temes rellevants pel que fa a la salut democràtica de l’Estat.

La segona és que hi ha força en la creativitat de les peticions que es formulen, ja que hi ha hagut escenaris precedents que haurien pogut afavorir aquest horitzó pel que fa a la llengua. I això no s’havia obtingut. I aquest símptoma de creativitat pot oferir esperança per assolir la segona etapa de la investidura. La llei d’amnistia. Una llei que és possible, i, malgrat que algunes visions jurídiques discrepin, les analogies amb les amnisties fiscals, o la mateixa llei d’amnistia en la Transició espanyola, ofereixen exemples de la potencial capacitat legislativa. La Constitució no prohibeix l’amnistia com bé han establert catedràtics com ara Jordi Nieva-Fenoll. La seva proposta de viabilitat que subscric absolutament exigeix un rigor jurídic possible, un consens parlamentari viable i la capacitat d’afrontar una nova etapa per l’Estat. És molt més legítima en l’àmbit democràtic una llei d’amnistia en tot allò que vingui de l’1 d’Octubre, i enfocada al conflicte català, que una concessió casuística d’indults individualitzats. El cost polític d’aquesta mesura és molt més tortuós que afrontar amb coratge democràtic la necessitat d’una llei que permeti consolidar el valor constitucional del pluralisme polític, integrant l’independentisme pacífic català, sense penalitzar les seves aspiracions.

I en aquest tema el suport de l’independentisme basc haurà de ser generós, donat que les situacions no seran assimilables, ja que això introdueix una complexitat impossible d’assolir en un sol terreny de joc.

La tercera evidència és que s’haurà d’afrontar la qüestió del pacte fiscal i del dret a decidir. I aquesta expressió jurídica que és la que el mateix Tribunal Constitucional va fer servir quan va tombar la primera declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, és el gran repte socialista. La independència, versus l’immobilisme, ha de trobar una sortida. Si no s’assoleix un calendari de referèndum a curt termini, sí que es pot assolir una consulta no vinculant, que obligui a un referèndum posterior, o sigui en un referèndum de federalisme, que podria tenir fàcil cabuda en una agenda política estatal i europea, un projecte polític que ja va ser l’aspiració del corrent del PSC que es va quedar en el camí, com el de Marina Geli, Quim Nadal, Montserrat Tura i el mateix Toni Comín.

Els escenaris estan oberts però l’oportunitat és única. S’han de posar d’acord en on es troba el camí del mig que desencalli l’enquistament dels darrers 10 anys. I com fer-ho possible.