L’EXEMPLE DE PAU CASALS

Enguany es commemora el 50è aniversari de la mort del gran músic català Pau Casals, que va ser reconegut com el millor violoncel·lista del món i que avui continua inspirant les noves generacions d’intèrprets. Però el record del mestre Casals, que és un record que es manté viu internacionalment, va més enllà de la seva indiscutida excel·lència musical; el recordarem, també, pel seu compromís insubornable amb Catalunya, amb la democràcia i amb la pau. Pocs catalans universals poden reunir tantes coses en la seva biografia com Pau Casals, i tanta coherència fins al final de la seva vida. Per això el record amb motiu del 50è aniversari és una expressió de l’homenatge permanent que el país deu a aquest geni nascut al Vendrell, que va viure i morir a l’exili i que sempre, fins al darrer moment, va fer servir la seva influència i el seu ascendent per remarcar la seva catalanitat insubornable.

Potser per aquesta raó, la figura de Casals molesta i incomoda els qui voldrien que la història del catalanisme fos la crònica d’una mera diferència política, com si l’element nacional en fos prescindible. Ben al contrari, Pau Casals no va tenir cap complex a proclamar davant de l’Assemblea General de les Nacions Unides que ell era català. Hi ha un detall en la biografia del mestre Casals que molts catalans nascuts sota l’època de Franco poden entendre. Després de l’adveniment de la Segona República i l’aprovació de l’Estatut de Catalunya, en el qual es reconeixia l’oficialitat de la llengua catalana, Pau Casals va poder normalitzar el seu nom de pila i deixar de dir-se “Pablo” oficialment. Aquell fet no era menor, i va cridar l’atenció de la premsa estrangera de l’època. Així, el diari belga Le Soir recollia en una nota publicada a la portada d’aquell dia la decisió del canvi de nom, amb una certa sorpresa. “Pau Casals: així es dirà a partir d’ara el cèlebre violoncel·lista Pablo Casals. Aquest canvi de nom, força rar en un artista que ha arribat al pic de la seva glòria, és degut simplement al fet que Casals és català i no vol continuar portant un nom espanyol. I Pablo en català es diu Pau…”

Altres grans músics catalans han mantingut el mateix criteri i s’han universalitzat amb el seu nom català. L’inoblidable Xavier Cugat, nascut a Girona i que va emigrar de ben jove a fer les Amèriques, mai no va voler espanyolitzar el seu nom, per bé que musicalment va moure’s de manera brillant en la música llatina. I què dir del gran Jordi Savall, reconegut mundialment pel seu talent musical però també pels seus valors i estima a Catalunya.

Per això en el 50è aniversari del mestre Casals cal recordar l’exemple inspirador d’un home que va posar el talent musical i la seva figura pública també al servei de Catalunya.