UNA FITA HISTÒRICA

L’enyorat Francesc Ferrer i Gironès, en un llibre clàssic dedicat a resseguir La persecució política de la llengua catalana (Edicions 62, 1985), escrivia: “El tracte que rebem lingüísticament els catalans sempre depèn de les nostres exigències polítiques. Encara que la normalització total i absoluta de la llengua catalana està condicionada al que ens deixin fer des de l’Estat central, és indiscutible que nosaltres hem de fornir la força i l’empenta des de la reivindicació constant i des de la normalització efectiva en el camp intern que depèn exclusivament dels catalans. Res se’ns donarà gratuïtament”. Ferrer i Gironès va dedicar moltes pàgines a repassar la persecució de la llengua, exercida des de l’endemà mateix del 1714; però també era molt conscient del paper de cadascun de nosaltres a l’hora de defensar-la.

La reflexió anterior resulta especialment apropiada per analitzar la jornada d’aquest dijous, en què els partits independentistes amb representació a la cambra espanyola han pactat amb el PSOE dues mesures especialment rellevants en allò que fa referència al progrés de la llengua catalana. D’una banda, “l’ús del català al Congrés amb plena normalitat, juntament amb la resta de llengües oficials de forma immediata, a partir del proper ple”. I, d’una altra banda, “la petició a la Comissió Europea perquè el català, el basc i el gallec siguin inclosos en el règim lingüístic de la Unió Europea com a llengües oficials”. Si s’acaben de concretar, les dues mesures significaran una fita remarcable en el progrés de la llengua catalana.

Tant l’una com l’altra han estat, des de fa anys, reivindicacions recurrents de l’activisme lingüístic; i cal reconèixer, en aquest sentit, la tossuderia d’alguns pioners. Però una vegada rere l’altra havien topat amb el mur infranquejable de la tradició uniformista espanyola, que s’ha acabat inventant impediments legals (tal com va fer l’expresidenta del Congrés) on no existia res més que la intolerància i el rebuig a la pluralitat. Aquesta vegada, però, “és un fet, no pas una promesa, que mai s’havia volgut donar”, tal com va afirmar Carles Puigdemont. El català té, tal com hem recordat tot sovint, un munt de reptes al davant, des del retrocés en l’ús social fins a l’embat judicial, especialment persistent a les escoles del país. Però tot allò que representi avançar cap a la seva plena oficialitat és una notícia excel·lent; i, al mateix temps, un exemple que posa de manifest, tal com deia Ferrer i Gironès, que, en darrer terme, arribar a la plenitud lingüística “depèn de nosaltres”.