UNA FITA HISTÒRICA

L’enyo­rat Fran­cesc Fer­rer i Gironès, en un lli­bre clàssic dedi­cat a res­se­guir La per­se­cució política de la llen­gua cata­lana (Edi­ci­ons 62, 1985), escri­via: “El tracte que rebem lingüísti­ca­ment els cata­lans sem­pre depèn de les nos­tres exigències polítiques. Encara que la nor­ma­lit­zació total i abso­luta de la llen­gua cata­lana està con­di­ci­o­nada al que ens dei­xin fer des de l’Estat cen­tral, és indis­cu­ti­ble que nosal­tres hem de for­nir la força i l’empenta des de la rei­vin­di­cació cons­tant i des de la nor­ma­lit­zació efec­tiva en el camp intern que depèn exclu­si­va­ment dels cata­lans. Res se’ns donarà gratuïtament”. Fer­rer i Gironès va dedi­car mol­tes pàgines a repas­sar la per­se­cució de la llen­gua, exer­cida des de l’endemà mateix del 1714; però també era molt cons­ci­ent del paper de cadas­cun de nosal­tres a l’hora de defen­sar-la.

La reflexió ante­rior resulta espe­ci­al­ment apro­pi­ada per ana­lit­zar la jor­nada d’aquest dijous, en què els par­tits inde­pen­den­tis­tes amb repre­sen­tació a la cam­bra espa­nyola han pac­tat amb el PSOE dues mesu­res espe­ci­al­ment relle­vants en allò que fa referència al progrés de la llen­gua cata­lana. D’una banda, “l’ús del català al Congrés amb plena nor­ma­li­tat, jun­ta­ment amb la resta de llengües ofi­ci­als de forma imme­di­ata, a par­tir del pro­per ple”. I, d’una altra banda, “la petició a la Comissió Euro­pea perquè el català, el basc i el gallec siguin inclo­sos en el règim lingüístic de la Unió Euro­pea com a llengües ofi­ci­als”. Si s’aca­ben de con­cre­tar, les dues mesu­res sig­ni­fi­ca­ran una fita remar­ca­ble en el progrés de la llen­gua cata­lana.

Tant l’una com l’altra han estat, des de fa anys, rei­vin­di­ca­ci­ons recur­rents de l’acti­visme lingüístic; i cal reconèixer, en aquest sen­tit, la tos­su­de­ria d’alguns pio­ners. Però una vegada rere l’altra havien topat amb el mur infran­que­ja­ble de la tra­dició uni­for­mista espa­nyola, que s’ha aca­bat inven­tant impe­di­ments legals (tal com va fer l’expre­si­denta del Congrés) on no exis­tia res més que la into­lerància i el rebuig a la plu­ra­li­tat. Aquesta vegada, però, “és un fet, no pas una pro­mesa, que mai s’havia vol­gut donar”, tal com va afir­mar Car­les Puig­de­mont. El català té, tal com hem recor­dat tot sovint, un munt de rep­tes al davant, des del retrocés en l’ús social fins a l’embat judi­cial, espe­ci­al­ment per­sis­tent a les esco­les del país. Però tot allò que repre­senti avançar cap a la seva plena ofi­ci­a­li­tat és una notícia excel·lent; i, al mateix temps, un exem­ple que posa de mani­fest, tal com deia Fer­rer i Gironès, que, en dar­rer terme, arri­bar a la ple­ni­tud lingüística “depèn de nosal­tres”.