Negociar amb Sánchez

L’elecció de la mesa del Congrés va deixar clares les majories sorgides de les eleccions del 23-J: Francina Armengol, la candidata socialista, que proposava donar cabuda al català al Congrés dels Diputats, va obtenir 178 vots per 138 de la popular Cuca Gamarra. No obstant això, aquest rei no escollit i que fa sis anys no va mostrar cap empatia pels ciutadans catalans atonyinats l’1-O, ha encarregat al conservador Alberto Núñez Feijóo que intenti la investidura amb l’argument que és el líder de la força més votada. Ha borbonejat. A les consultes prèvies, no hi han assistit els partits que exerceixen de republicans: ERC, EH Bildu, BNG i Junts.

Feijóo havia reclamat el dret a ser el primer a intentar la investidura, perquè era qui comptava amb més suports i només li faltaven quatre vots per a la majoria absoluta. Però aquests quatre vots és impossible que pugui obtenir-los, mentre insistia a dir que la distància que separa el PSOE de governar és “una amnistia, un referèndum d’independència i oficialitzar la desigualtat entre els espanyols”. Els mateixos arguments del president popular del Senat, Pedro Rollán, quan diu que el “PSOE està més còmode amb Bildu” i li recrimina que el “pròfug” expresident de la Generalitat Carles Puigdemont sigui “la mà que agrunsa el bressol” dels socialistes. Davant la possibilitat que Sánchez pacti la investidura amb ERC, Junts i EH Bildu, reapareix el sentit patrimonial de l’estat de la dreta espanyola –un reflex més del model patriarcal– i, per tant, neguen el dret que els que tenen com a objectiu “trencar la sacrosanta unitat d’Espanya” puguin participar en política per decidir quin és el govern de l’estat del qual, de moment, formen part. Els consideren, doncs, ciutadans de segona. I, això no obstant, les possibilitats que Feijóo sigui investit el 27 de setembre són nul·les o remotes. Només una intervenció del deep state, cosa sempre possible, en forma de forçar algun mena de transfuguisme socialista –hi ha el precedent del Tamayazo del juny de 2003 a l’Assemblea de Madrid i que alguns barons territorials dissenteixen de la política d’aliances de Sánchez– podria alterar la situació.

En canvi, tot i comptar inicialment amb menys escons, les possibilitats de Sánchez són, a priori, més grans, no tant perquè tingui més aliats, sinó perquè té menys forces polítiques que mai el votarien. En aquest cas, Sánchez necessita, no ja l’abstenció d’ERC com el 2020, sinó els vots a favor d’ERC i Junts (o d’un mínim de nou diputats independentistes i l’abstenció de la resta). És cert que a Catalunya hi ha sectors de l’independentisme que aposten per bloquejar les institucions espanyoles fins que es faci “efectiu el mandat del referèndum d’independència de l’1-O”, però no s’explica que l’abstenció dona la investidura a Feijóo i el no condueix a noves eleccions que, atès el retrocés electoral independentista en les darreres eleccions, podria donar uns resultats menys decisius que els d’ara. L’ANC tampoc ha dubtat a criticar la decisió de Carles Puigdemont de donar suport a l’elecció d’Armengol i, fins i tot, hi ha qui advoca per consolidar una nova força política més radical (?), que no vol dir més coherent ni més efectiva.

En definitiva, si Sánchez arriba a la investidura, el més intel·ligent que poden fer ERC i Junts, que gràcies a l’acord per l’elecció de la presidència de la mesa del Congrés han fet possible el reconeixement oficial del català –i del gallec i l’eusquera– al Congrés i la petició del govern espanyol per fer-lo efectiu també a les institucions europees, és forçar la negociació al límit, perquè estan en una situació idònia per fer política amb majúscules. Hi ha una línia vermella no negociable, una llei d’amnistia –que és possible segons la Constitució–, o una mesura equivalent d’efectes similars que posi fi a tota la repressió judicial derivada de l’1-O –cal ser èticament coherents i, òbviament, això no inclou ni la prevaricació ni la falsedat documental per contractació irregular– i que comporti la “desjudicialització definitiva d’un conflicte polític pendent de resoldre”, tal com afirmava el president, Pere Aragonès, el dia 21 d’agost a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà. I, en la mesura que avanci la negociació, fixar les condicions per dur a terme un referèndum acordat amb l’Estat. I, encara que menors, també cal resoldre qüestions essencials com el traspàs de Rodalies –cada cop més urgent després d’aquest estiu negre–, posar fi al desequilibri fiscal i fixar un nou model de finançament. Aquest cop, si Sánchez és president, no podrà recórrer a la geometria variable i necessitarà el suport continuat del bloc de la investidura o pactes puntuals amb el PP que malmetrien aquell bloc. És el moment de mesurar, doncs, quins són els límits quan ell parla d’estat plurinacional i de democràcia.