CATALÀ-VALENCIÀ

Personalment, no tinc gens d’interès que es parle la meua llengua al Congrés espanyol, perquè l’única representació política que hi vull enviar, a Madrid, és una ambaixada diplomàtica. Ara bé, mentre estiguem sotmesos a la metròpoli –Manuel Marín (PSOE) li va retirar el micro a Joan Tardà tot renyant-lo que “Roma, fes com els romans”–, la meua llengua ha d’estar present en totes les institucions que pague amb els meus impostos, ni més ni menys. Per tant, al Congrés espanyol, també.

Sembla que ara tenim una conjuntura en què ells han d’afluixar una miqueta el nus amb què ens lliguen i, doncs, ara ens dediquen alguna –no massa– paraula d’amor, senzilla i tendra, i –gràcies, gràcies, gràcies– potser –no està gens clar encara– fins i tot poden arribar a no prohibir-nos parlar el nostre dialecto a Madrid-Roma. Com sempre que hi ha una possibilitat d’avançar per a la llengua, els espanyols ixen a jugar brut. I, així, el govern de PP-Vox a la Generalitat valenciana ha tornat a agitar l’espantall catalanista. Un Consell que no parla mai valencià –literalment– ha eixit a dir que menys encara se n’ha de parlar a Madrid, però que pitjor encara és que se’n diga català. Canvien un conflicte per l’ús per un de nominal.

Si els estats nació europeus s’han vertebrat en l’odi a un enemic extern, en el cas espanyol, aquesta funció l’han realitzada els enemics interns. Sobretot, la catalanofòbia, autèntic superglue d’espanyolitat. Així, el blaverisme al País Valencià no és més que l’aclimatació de l’Espanya eterna a les nostres latituds.

Atenció, però: no hem de confondre mai el blaverisme amb l’ús consolidat per segles de tradició de dir-ne valencià, de la llengua comuna. Sanchis Guarner titulava com a “valenciana” la seua gramàtica de 1950 perquè els valencians s’estimaven –i s’estimen– més aprendre la seua llengua amb el nom amb què la coneixen. Enric Valor, el mateix: “El nostre valencià, el català de tots.” Patriotes de pedra picada, de llengua sencera.

Solucions polítiques intel·ligents per a paranys polítics de mala fe: si dir-ne català-valencià ens ajuda a parlar la nostra llengua a Madrid-Roma per no haver-hi de parlar-la mai més, benvinguda siga la denominació català-valencià. Tinguem trellat, tinguem seny.