El ‘momentum’ de Junts

Junts per Cata­lu­nya té poc a per­dre –en rea­li­tat, res– i molt a gua­nyar en la nego­ci­ació que una aritmètica diabòlica per al règim del 78 ha des­en­ca­de­nat a Madrid. Els resul­tats del 23-J obli­guen un dels dos grans par­tits de l’Estat, si vol man­te­nir el poder, a fer un pas enda­vant en la reso­lució de les tau­les en què havia que­dat la par­tida d’escacs del con­flicte polític català després dels indults del 2021 als pre­sos polítics empre­so­nats. Des d’ales­ho­res, el PSOE, amb el vis­ti­plau del govern català beneint la fictícia taula de diàleg, gover­nava plàcida­ment. Ara, però, els set dipu­tats de Junts –par­tit que jus­ta­ment va aban­do­nar la plaça de Sant Jaume en des­a­cord amb l’estratègia d’ERC amb l’Estat– resulta que són impres­cin­di­bles perquè el PSOE i Pode­mos puguin con­ti­nuar a La Mon­cloa. ERC també entra en la nego­ci­ació, però pocs dub­ten del seu suport al bloc ano­me­nat pro­gres­sista, i l’aritmètica ha ser­vit en safata al PSOE l’opor­tu­ni­tat de triar entre avançar en la reso­lució del con­flicte o per­pe­tuar el búnquer del règim del 78 amb unes noves elec­ci­ons i assu­mir el risc molt real que el PP i Vox sumin majo­ria abso­luta. Ras i curt, el PSOE ha de triar entre quel­com que va més enllà de rete­nir minis­te­ris uns pocs anys. La tria és entre apro­fun­dir en la democràcia o apro­fun­dir en el bipar­ti­disme imper­fecte d’un règim extrac­tiu que manté els pri­vi­le­gis de les elits polítiques, judi­ci­als, econòmiques i monàrqui­ques.

Ara bé, qui real­ment té un momen­tum és Junts i, de retruc, l’inde­pen­den­tisme. Sense pràcti­ca­ment repre­sen­tació ins­ti­tu­ci­o­nal –fora de la Gene­ra­li­tat, sense l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona ni la Dipu­tació–, el par­tit pot tenir premi gros si ges­ti­ona bé aquest momen­tum. Sense el con­di­ci­o­nant que repre­senta haver de man­te­nir el poder ins­ti­tu­ci­o­nal, i amb uns líders –Jordi Turull i Car­les Puig­de­mont– que no estan con­di­ci­o­nats per acon­se­guir ni un minis­teri ni ser caps de llista a les elec­ci­ons perquè la repressió judi­cial espa­nyola els ho impe­deix i, per tant, fent política per estricta con­vicció, Junts pot fer un gir argu­men­tal potent. Tant si acon­se­gueix arros­se­gar el PSOE a una amnis­tia i a posar les bases de l’auto­de­ter­mi­nació –cosa que no ha acon­se­guit ERC–, com si diu no a inves­tir Pedro Sánchez perquè el PSOE no es mou de la seva posició, Juntsx­Cat haurà estat un par­tit útil per a l’inde­pen­den­tisme. I això no és poc. A més, haurà acon­se­guit reco­sir-se inter­na­ment i rear­mar-se per al pro­per cicle elec­to­ral després d’un any con­vuls amb el tren­ca­ment de la coa­lició de govern amb ERC, el cas Laura Borràs i també l’ope­ració d’estat con­tra Xavier Trias a Bar­ce­lona.

Pel que fa a ERC, juga amb el con­di­ci­o­nant d’haver de sos­te­nir el poder a Cata­lu­nya i d’haver de pagar d’alguna manera el suport del PSC als pres­su­pos­tos i l’entrada a la Dipu­tació de Bar­ce­lona, una gran men­ja­dora de càrrecs per als par­tits. Però amb tot, els repu­bli­cans no poden dei­xar pas­sar l’opor­tu­ni­tat de ser deci­sius també a Madrid, de tal manera que també han recla­mat l’amnis­tia per a tots els jut­jats, encau­sats i inves­ti­gats en cau­ses rela­ci­o­na­des amb el procés.

Passi el que passi final­ment a Madrid, si el PSOE segueix al poder i l’inde­pen­den­tisme se’n surt per avançar, o si hi ha repe­tició elec­to­ral, Junts per Cata­lu­nya –i en menor mesura ERC– té l’opor­tu­ni­tat de ges­ti­o­nar aquest momen­tum que pro­ba­ble­ment tri­gui a repe­tir-se. Si és un sí a Pedro Sánchez, ha de ser un sí jus­ti­fi­cat amb avenços potents en la reso­lució democràtica del con­flicte. I si és un no, també ha de ser vàlid si el règim del 78 tria final­ment no moure’s del seu búnquer. Si es pro­du­eix aquest esce­nari B i, per tant, el PSOE rebutja la nego­ci­ació amb l’inde­pen­den­tisme, Junts haurà d’estar pre­pa­rat per rebre una onada cri­mi­na­lit­za­dora acu­sant-lo de posar Espa­nya en mans de la dreta i l’extrema dreta, però, en rea­li­tat, només haurà posat Espa­nya davant del seu mirall.