Farcits de Rubiales

L’afer Rubiales hauria de servir per avançar en l’erradicació de les discriminacions de gènere i dels abusos masclistes en el món de l’esport. Però el debat públic d’aquests dies són les fulles del rave. El soroll mediàtic que han provocat el testosterònic president de la federació de futbol, l’histerisme interessat del seu entorn familiar i professional, l’emprenyament del front feminista sempre enfurismat i la pusil·lanimitat hipòcrita de molts càrrecs públics han aconseguit decapitar el titella sense tocar ni unpèl de qui el fa ballar. Perquè allò que ha permès que aquest personatge hagi estat president impune d’una reial federació esportiva espanyola són els presidents regionals de l’entitat –que sabien què feia, quins diners rebia i com els gastava–, les autoritats fiscalitzadores –el govern, Hisenda i el Tribunal de Comptes no tenen prou nassos per ficar-los segons on–, els patrocinadors comercials de la federació i els mitjans de comunicació, que només corren per llepar-ne les escorries. Rubiales és el prototipus d’un motlle que no es fon d’un dia per l’altre.