El problema que Espanya diu que som

Per aconseguir grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats, Junts i ERC accepten la generositat del PSOE i Sumar: i cap a negociar la investidura de Pedro Sánchez. Si és cert que l’independentisme polític treballa per aconseguir un referèndum d’autodeterminació per saber si realment el país se’n vol, d’independent, lliure i sobirà, no pot menystenir-lo, l’Estat. I no pot menystenir-lo perquè l’Estat i l’independentisme, tal com destacava Daniel Innerarity, “han descobert que les seves forces són suficients per donar batalla, però insuficients per guanyar-la de manera rotunda, i que l’altra part és irreductible”. Assentats, doncs, els posicionaments de l’Estat i de l’independentisme, el president Pere Aragonès va marcar des de la seva arribada al govern una estratègia per explorar possibilitats reals. I quines són, aquestes possibilitats reals? Doncs una taula de negociació, amb el reconeixement per part del govern Sánchez del problema polític que l’Estat té a Catalunya i la garantia de resoldre’l políticament. Negociació de govern a govern, perquè en política tota negociació és conseqüència del diàleg. I de govern a govern vol dir que qui decideix qui n’ha de formar part, d’aquesta taula de negociació, és el president de cadascun dels executius. Perquè no és de partits, de què tracta. De la taula de negociació, el govern català n’ha aconseguit els indults dels presos polítics i dels presidents d’Òmnium i l’ANC. Ara el president en funcions del govern de l’Estat necessita Catalunya per poder ser investit novament. I l’independentisme demana una llei d’amnistia per resoldre el conflicte Catalunya–Espanya des de la política i no pas des dels tribunals. Estaria bé que des d’aquí negociéssim conjuntament. Com ens pensem que ens n’hem de sortir, de l’ensulsiada viscuda? Amb juguesques de retrets, recels i malfiances entre les formacions independentistes? Així, no. Aquestes actituds només evidencien un estat de campanya permanent, des d’aquí, amb l’horitzó del govern de la Generalitat.

Diria que així l’independentisme no pot continuar. Catalunya, tampoc. Per què, de la retirada de Jordi Cuixart? Si no assentem lideratge i estratègia política conjunta no ens en sortirem. I quan no hi ha unitat de cara a l’adversari, quan no anem amb una sola veu a les eleccions generals, o les negociacions que se’n deriven, l’Estat ens guanya. I ens guanyarà sempre. I ens guanya i ens guanyarà perquè veu que nosaltres som, entre nosaltres, el nostre propi adversari. Ara seria la nostra, si no fóssim nosaltres el nostre propi mal. A Madrid i a les institucions europees l’independentisme hi ha de concórrer unit, si és que l’objectiu d’un referèndum d’autodeterminació encara és objectiu polític. És o no és negociació el que volem per poder sortir d’aquest immobilisme que ens bloqueja? Si és cert, doncs, que volem trobar-hi una sortida, a l’atzucac en què es troba l’escenari de la política, per què repetim escenes que ja havíem qualificat de mal guió i de mal teatre, i que ens havien fet cridar: teló!? Que som escèptics respecte a les promeses de Pedro Sánchez de resoldre políticament el problema de Catalunya és innegable. Perquè ja l’hem tastada, la seva acció política: còmplices necessaris per al 155. No tornem a ser políticament ingenus. Ni desmemoriats. Deia Josep Pla que aquest nostre és un país de desmemoriats, de desmemoriats ancestrals. Ara ens hem de fer valer! Per què no els el fem viure, el problema que diuen que som? Però per fer això, cal respecte institucional al govern de Catalunya. De moment, aquí cadascú va a la seva i predica per als seus. I massa sovint a través de les xarxes. Tot i que deia De Gaulle a Edgar Faure durant la guerra d’Algèria que l’error més gran dels homes d’estat és creure que existeix en cada moment una solució per a cada problema, i que hi ha problemes que durant certs períodes no en tenen, de solució, l’Estat, ara per ara, més que posar-hi alguna facilitat, al referèndum d’autodeterminació, continuarà posant-hi totes les traves. Totes. Per això el moment que vivim demana moltíssima més agudesa que retòriques d’il·lusionistes. I més complicitat política que no pas argúcies per quatre vots mal comptats. Perquè ja sabem que en diem sort o en diem desgràcia segons el benefici o el perjudici que n’experimentem.