La setmana de la represa

Quan arriben aquestes dates del mes de setembre, tot torna a girar. És com si durant unes setmanes alguna cosa s’hagués paralitzat, com si hagués quedat aturat l’espai-temps, però sabent que és un parèntesi momentani i amb data de retorn. Perquè, novament, ja s’han activat els cursos. El polític, l’escolar o el mediàtic, en definitiva, els que ens retornen a la rutina. Hem sintonitzat el despertador, els infants i adolescents han retornat a les aules, els representants polítics s’han posat a negociar la futura investidura espanyola i hem recuperat els minuts d’anàlisi als programes televisius i radiofònics de capçalera. I malgrat que cada curs és diferent i els matisos es van descobrint a mesura que avança, hi ha sintonies que es repeteixen any rere any. La il·lusió i els bons propòsits dels primers dies d’escola o la voluntat de les forces independentistes de demostrar que l’autodeterminació i l’amnistia són les claus per seguir explorant escenaris polítics de recorregut. En canvi, després d’algunes absències sonades l’any passat, enguany la manifestació de la Diada sí que comptarà amb la presència del cap de l’executiu català, Pere Aragonès. Sembla que els republicans han canviat d’estratègia, respecte a fa un any, o potser han interpretat els resultats de les eleccions municipals i espanyoles i han optat per fer alguns girs de guió.

Alhora, a dins de Junts també hi ha hagut alguns canvis substancials, com el fet que Puigdemont s’ha reunit amb la líder de Sumar, Yolanda Díaz, malgrat que en aquest cas cal destacar, sobretot, el pas que ha fet la dirigent gallega de reconèixer el líder de Junts com a interlocutor en visitar-lo personalment a Brussel·les. Un gest, fins ara, insòlit dins de la política espanyola des de l’octubre del 2017, quan es va iniciar l’exili de l’expresident de la Generalitat. Sumar ja ha fet un gest, ara li toca al PSOE. Perquè si la investidura de Pedro Sánchez depèn dels vots de Junts, les negociacions s’hauran d’intensificar, caldrà buscar punts d’entesa, s’hauran de fer propostes i, evidentment, els socialistes hauran de reconèixer el lideratge polític que segueix exercint Puigdemont. Perquè potser l’acord serà impossible, potser les exigències d’uns i altres no es poden encaixar –encara que en un escenari de diàleg i negociació tot hauria de ser viable–, potser hi ha barreres infranquejables, però no se li podrà discutir a l’expresident català que ha tornat a guanyar una batalla política i, també, mediàtica. S’ha ressituat al centre del debat quan alguns ja el donaven per amortitzat. Per això, amb la CUP fora de la partida de la formació de govern a Espanya, els republicans també hauran de fer esforços per recuperar la centralitat que havien tingut en la darrera legislatura al Congrés. Les conjuntures polítiques són molt volàtils, i cal adaptar-se amb habilitat, estratègia i rapidesa a tots els moviments. Despistar-se pot sortir molt car.

No obstant això, també hi ha coses que no canvien, com el conflicte entre el Departament d’Educació i els sindicats, malgrat que s’han incorporat més de 1.200 docents i s’han reduït les ràtios. Tot així, hi ha un fet que sí que tindrà tothom pendent –comunitat educativa, dirigents polítics i societat civil– que és saber quin serà el posicionament del Tribunal Constitucional respecte a la normativa sobre el català a l’escola, aprovada pel govern i que significava el rebuig a l’aplicació de percentatges en l’ús de les llengües. Més enllà, evidentment, d’altres problemes que són estructurals, com els baixos nivells de comprensió lectora o la segregació escolar.

Per tant, aquesta setmana han començat els nous cursos, però hi ha deures que segueixen pendents, i els respectius actors tenen la responsabilitat d’entomar-los de cara. Dilatar-los o eternitzar-los en el temps mai és una bona opció, sinó un pedaç que algun dia acaba esclatant. Reprenem els cursos i també la necessitat de buscar permanentment solucions.