EL PREU DE LA INVESTIDURA

Els resul­tats elec­to­rals del 23 de juliol i les neces­si­tats deri­va­des de l’aritmètica par­la­mentària han pro­vo­cat un petit mira­cle. Car­les Puig­de­mont, que durant anys ha estat igno­rat i menys­preat per la classe política espa­nyola, s’ha con­ver­tit, de cop i volta, en una peça clau, i l’inde­pen­den­tisme, que ha retro­ce­dit en vots i en escons al Congrés, té la clau de la gover­na­bi­li­tat d’Espa­nya. Aquesta set­mana ens ha dei­xat dues imat­ges que cer­ti­fi­quen aquest petit mira­cle. Dilluns, Yolanda Díaz es va reu­nir amb Car­les Puig­de­mont. A la foto­gra­fia de Brus­sel·les, a més de Toni Comín i Jaume Asens, hi havia la líder de Sumar i el líder in pec­tore de Junts, o, si ho volen, la vice­pre­si­denta en fun­ci­ons del govern espa­nyol i el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat a l’exili. Sigui en la con­dició que sigui, es va poder veure una imatge potent, impen­sa­ble fa només alguns dies.

La tro­bada, però, no només bus­cava reconèixer la legi­ti­mi­tat democràtica de Car­les Puig­de­mont, sinó que també va ser­vir per pre­pa­rar la con­ferència de l’endemà, una altra fita clau, en la mesura que ha situat Junts al ter­reny de joc de la nego­ci­ació, més enllà del que ja va repre­sen­tar el pacte sobre la mesa del Congrés dels Dipu­tats. La con­ferència de Puig­de­mont també va per­me­tre visu­a­lit­zar una imatge d’uni­tat de l’inde­pen­den­tisme. Entre el públic hi havia repre­sen­tants d’ERC, de la CUP i de les prin­ci­pals enti­tats sobi­ra­nis­tes. És cert que no s’han estal­viat retrets entre els uns i els altres, però, com a mínim, la sala de l’Hotel Thon EU de Brus­sel·les va evo­car una certa imatge d’uni­tat. Avui, els dos prin­ci­pals par­tits inde­pen­den­tis­tes sem­blen remar amb el mateix estil i en la mateixa direcció. És igual qui hagi arri­bat pri­mer o qui hagi remat en soli­tari o, fins i tot, qui remi amb més força. I ho fan en un moment espe­ci­al­ment relle­vant que no s’hau­ria de menys­te­nir. En la seva con­ferència, Car­les Puig­de­mont va apel·lar a l’“enorme des­con­fiança” i al fet que durant sis anys s’ha “des­cui­dat o s’ha con­si­de­rat inne­cessària” la nego­ci­ació. Ara, però, hi havia l’opor­tu­ni­tat de nego­ciar “un acord històric com el que cap règim ni govern espa­nyol no ha estat capaç de fer rea­li­tat des del 1714”, segons va dir. Puig­de­mont va posar dues con­di­ci­ons prèvies per poder ini­ciar una nego­ci­ació: una llei d’amnis­tia (una con­dició que també defensa ERC) i un meca­nisme de veri­fi­cació dels acords, una pro­posta que repre­senta un canvi en el model nego­ci­a­dor. La pilota, a hores d’ara, és a la teu­lada del PSOE, que ja coneix el preu de la inves­ti­dura.