EL PREU DE LA INVESTIDURA

Els resultats electorals del 23 de juliol i les necessitats derivades de l’aritmètica parlamentària han provocat un petit miracle. Carles Puigdemont, que durant anys ha estat ignorat i menyspreat per la classe política espanyola, s’ha convertit, de cop i volta, en una peça clau, i l’independentisme, que ha retrocedit en vots i en escons al Congrés, té la clau de la governabilitat d’Espanya. Aquesta setmana ens ha deixat dues imatges que certifiquen aquest petit miracle. Dilluns, Yolanda Díaz es va reunir amb Carles Puigdemont. A la fotografia de Brussel·les, a més de Toni Comín i Jaume Asens, hi havia la líder de Sumar i el líder in pectore de Junts, o, si ho volen, la vicepresidenta en funcions del govern espanyol i el president de la Generalitat a l’exili. Sigui en la condició que sigui, es va poder veure una imatge potent, impensable fa només alguns dies.

La trobada, però, no només buscava reconèixer la legitimitat democràtica de Carles Puigdemont, sinó que també va servir per preparar la conferència de l’endemà, una altra fita clau, en la mesura que ha situat Junts al terreny de joc de la negociació, més enllà del que ja va representar el pacte sobre la mesa del Congrés dels Diputats. La conferència de Puigdemont també va permetre visualitzar una imatge d’unitat de l’independentisme. Entre el públic hi havia representants d’ERC, de la CUP i de les principals entitats sobiranistes. És cert que no s’han estalviat retrets entre els uns i els altres, però, com a mínim, la sala de l’Hotel Thon EU de Brussel·les va evocar una certa imatge d’unitat. Avui, els dos principals partits independentistes semblen remar amb el mateix estil i en la mateixa direcció. És igual qui hagi arribat primer o qui hagi remat en solitari o, fins i tot, qui remi amb més força. I ho fan en un moment especialment rellevant que no s’hauria de menystenir. En la seva conferència, Carles Puigdemont va apel·lar a l’“enorme desconfiança” i al fet que durant sis anys s’ha “descuidat o s’ha considerat innecessària” la negociació. Ara, però, hi havia l’oportunitat de negociar “un acord històric com el que cap règim ni govern espanyol no ha estat capaç de fer realitat des del 1714”, segons va dir. Puigdemont va posar dues condicions prèvies per poder iniciar una negociació: una llei d’amnistia (una condició que també defensa ERC) i un mecanisme de verificació dels acords, una proposta que representa un canvi en el model negociador. La pilota, a hores d’ara, és a la teulada del PSOE, que ja coneix el preu de la investidura.