La Diada no va punxar

ANotícia de Cata­lu­nya, Jaume Vicens Vives, escriu que Cas­te­lla es va fer Espa­nya a la seva guisa. Ho afirma en l’apar­tat dedi­cat als dar­rers anys del segle XVI fins a l’esquer­da­ment del segle XVII, quan els cata­lans ja tenien coll avall que embar­car-se amb Cas­te­lla en una mateixa nave­gació no era bon afer i que calia par­tir-hi peres. Com les gotes de pluja, que llis­quen damunt la roba gai­rebé sense ado­nar-nos fins que l’aigua s’escola ben endins i ens deixa xops de cap a peus, la res­posta a la nos­tra natu­ral pre­dis­po­sició social, vin­cu­lada al cos­tum, cap a la bona fe i l’hono­ra­bi­li­tat en els trac­tes ha estat sem­pre la mateixa: la pre­potència, la domi­nació, la repressió i la barbàrie per part d’uns colo­nit­za­dors amb la men­ta­li­tat primària de con­que­ri­dors sense escrúpols. El que més va sor­pren­dre els cata­lans de com actu­a­ven els cas­te­llans van ser els mètodes bru­tals que empra­ven per con­so­li­dar el ter­ri­tori con­que­rit. Ben aviat es va pas­sar del “se’ns tracta com a estran­gers”, que escri­vien els con­se­llers de Bar­ce­lona el 1568, al “són ene­mics nos­tres” de Joan Maga­rola, mem­bre del Con­sell d’Aragó, el 1639. Les lleis de Cas­te­lla impo­sa­des amb mà de ferro van ser el caldo de cul­tiu de l’odi i la temença als espa­nyols –els estols de Felip IV– i fins a l’actu­a­li­tat no hi ha cap règim, estratègia ni bona volun­tat que hagi pogut cap­gi­rar-ho més enllà de, en moments pun­tu­als, posar en pràctica la con­lle­van­cia, un mot que es pro­nun­cia quan el car­reró no té sor­tida i que molt em temo que seguirà sent l’única alter­na­tiva. La Diada d’enguany no va pun­xar perquè la mani­fes­tació a Bar­ce­lona no es pot lle­gir “única­ment” en quan­ti­tat numèrica, lle­vat que se’n vul­gui fer una lec­tura esbi­ai­xada i per­versa que pre­ten­gui con­ver­tir la nos­tra nació en un mer ball de xifres. Cata­lu­nya és, per sort, molt més que la ciu­tat de Bar­ce­lona. El des­encís, la decepció, la frus­tració, la ràbia i fins i tot la impotència vers aquells que ens van afir­mar que el paradís era a tocar fa que molta gent hagi deci­dit que ja n’estan fins al cap­da­munt de repe­tir els matei­xos eslògans com si tots ple­gats inter­pre­tes­sin el paper de l’actor Bill Mur­ray a la pel·lícula Atra­pat en el temps. L’inde­pen­den­tisme segueix ben viu perquè mai no ha mort perquè el mòbil pri­mari de Cata­lu­nya no és la raó, com en els fran­ce­sos ni tam­poc la metafísica, com en els ale­manys, sinó la volun­tat d’ésser, inde­fu­gi­ble.