Reserva d’elefants

Felipe González va arri­bar al poder del PSOE i del govern men­tint com un felló i, men­tre amb la mà dreta prac­ti­cava el popu­lisme democràtic, amb l’esquerra venia la pell de qui fes falta, dei­xant ras­tres de la seva grapa al 23-F i als GAL. I al seu cos­tat, Alfonso Guerra: un dema­gog a l’ombra del qual un seu germà va exer­cir còmoda­ment la cor­rupció. José María Aznar els va aga­far el relleu dei­xant l’eco­no­mia espa­nyola prop del col·lapse, i el mapa polític d’Espa­nya, en un gran par­cel·lari de cor­rupció ter­ri­to­rial que girava al vol­tant de la del seu propi par­tit. Tots tres van con­tri­buir a ves­tir de nou ric una Espa­nya pobra gràcies al crèdit i a fer-ne un llast que alarma l’Europa desen­vo­lu­pada. Per tant, el risc que la seva pàtria s’esquerdi no prové dels cata­lans que ara en volen fugir com del foc, sinó de la seva obra. Ple­gats, for­men un ramat d’ele­fants en reserva que només bra­men perquè no se sen­tin les veus que denun­cien la impu­ni­tat dels seus errors. O pot­ser perquè temen que hi hagi una desgràcia si se’ls afe­geix aquell caçador reial de paqui­derms.