ENGINYERIA CLIMÀTICA

El 2013, el direc­tor de cinema coreà Bong Joon Ho –el de Parásitos– es va basar en un còmic francès per crear la pel·lícula Rom­pe­ni­e­ves, que també s’ha aca­bat con­ver­tint en un film de culte sobre la lluita de clas­ses, en aquest cas en un esce­nari posta­po­calíptic. La pel·lícula comença quan els governs de tot el món es posen d’acord per inten­tar rebai­xar l’escal­fa­ment glo­bal llançant a l’atmos­fera un nou com­po­nent químic que ajudi a refre­dar-la. El pro­blema és que no cal­cu­len bé i la Terra acaba com­ple­ta­ment coberta de gel i neu. Que consti que no he fet cap espòiler perquè tot això passa durant els títols de crèdit. En qual­se­vol cas, espe­rem que l’argu­ment es quedi en sim­ple ficció, ara que ja es comença a par­lar d’engi­nye­ria climàtica, no sense polèmica. La huma­ni­tat ha demos­trat que és capaç d’alte­rar el clima amb un sis­tema econòmic basat en el crei­xe­ment des­me­su­rat i desi­gual i la depre­dació dels recur­sos. En teo­ria, rever­tint el sis­tema pot­ser ens en podríem sor­tir, però al ritme que anem pel que fa a miti­gació i adap­tació, de moment no ho sem­bla pas. En bona part del món, hem vis­cut un estiu que ha batut rècords de calor i també seque­res i inun­da­ci­ons ines­pe­ra­des. Que l’escal­fa­ment glo­bal n’és el prin­ci­pal res­pon­sa­ble ja no es posa en dubte, però també s’estan bus­cant altres expli­ca­ci­ons a un aug­ment de tem­pe­ra­tu­res tan radi­cal, espe­ci­al­ment a la zona de l’Atlàntic Nord. Ja se sap que hi ha influït el feno­men del Niño, l’escal­fa­ment que pun­tu­al­ment i de manera natu­ral es pro­du­eix de les aigües super­fi­ci­als de l’oceà Pacífic, amb reper­cus­si­ons en la mete­o­ro­lo­gia glo­bal. Aquest any va començar a prin­ci­pis de juliol –és erràtic, pot pas­sar en inter­vals de dos a set anys i encara no se sap ben bé per què passa– i ja s’ha vist que és molt intens. Un altre fac­tor que podria haver con­tribuït a les altes tem­pe­ra­tu­res és l’erupció, l’estiu de l’any pas­sat, del volcà sub­marí Hunga Tonga al Pacífic Sud, que va llançar a l’atmos­fera quan­ti­tats extra­or­dinàries de vapor d’aigua que també podrien haver con­tribuït a l’escal­fa­ment pla­ne­tari. Final­ment, una altra expli­cació que defen­sen alguns científics de renom, i que pot resul­tar sor­pre­nent, és una millora en la qua­li­tat de l’aire. El 2020 van entrar en vigor les nor­mes que pro­hi­bien d’ús de com­bus­ti­bles molt con­ta­mi­nants en el trans­port marítim. Doncs bé, sem­bla que –para­do­xal­ment– el sofre que eme­tien aquests car­bu­rants, que ara s’han reduït en un 80%, reac­ci­o­nava amb els núvols i els feia més blancs, de manera que reflec­tien millor la llum del sol i evi­ta­ven part de l’escal­fa­ment. Això expli­ca­ria part de l’escal­fa­ment de l’Atlàntic Nord, ja que aplega molt de trànsit marítim. La NASA i molts científics de diver­ses ins­ti­tu­ci­ons estan estu­di­ant amb més detall aquesta pos­si­bi­li­tat, i ja hi ha qui ho plan­teja com un expe­ri­ment impre­vist i espon­tani dels efec­tes que pot tenir l’engi­nye­ria climàtica. Això sí, tots coin­ci­dei­xen a dir que la des­car­bo­nit­zació de l’atmos­fera és, de moment, l’única alter­na­tiva per poder pre­ve­nir la catàstrofe climàtica.