Les cartes de Pedro Sánchez

La vicepresidenta segona del govern espanyol en funcions, Yolanda Díaz, feia diumenge passat una entrevista carregada de bones intencions, però amb algunes afirmacions, com a mínim, erràtiques: “L’amnistia no és una llei –deia– sinó que s’acaba en una llei. Hi ha un conflicte polític que pot ser objecte d’un acord polític i social [que hauria d’incloure també] els empresaris i els sindicats, la societat civil... L’acord ha de ser ampli, i em permetran que els digui que en aquest acord no hi cap la unilateralitat... On hi ha un acord no hi caben unilateralitats. Quan una part s’asseu a negociar ja està renunciant a la unilateralitat.” Bé, potser es pot accelerar el procés negociador de tal manera que sigui possible arribar a “aquest acord” abans de la investidura de Pedro Sánchez, perquè, segons Oriol Junqueras, l’amnistia ja està pactada encara que el president espanyol no ho hagi corroborat, però tampoc ho ha desmentit quan afirmava que “una crisi política mai hauria hagut de derivar en una acció judicial... [i que serà] coherent amb la política de normalització de la situació política a Catalunya”. Si no és així, la proposta de Díaz haurà estat una maniobra de distracció, un tirar la pilota cap endavant, per tal de guanyar temps i forçar amb promeses futures el suport a la candidatura de Sánchez. I, en tot cas, la renúncia a la unilateralitat hauria de ser recíproca i el govern espanyol hauria de renunciar també a les conseqüències de les accions d’unilateralitat reiterades dutes a terme des que les tropes borbòniques van entrar a sang i foc a Barcelona l’11 de setembre de 1714.

És cert que el govern en funcions de Sánchez, per tal de facilitar la investidura, s’ha esforçat aquest dies per satisfer unes llargues reivindicacions catalanes. En efecte, gairebé mig segle després de les primeres eleccions democràtiques, per primera vegada s’han pogut parlar amb normalitat el català, l’eusquera i el gallec al Congrés dels Diputats. Un avenç sense precedents. I, com ha dit el diputat republicà Gabriel Rufián, no és cap victòria [contra el castellà], sinó el reconeixement d’un dret lingüístic que juga a favor de la normalitat democràtica. En la mateixa línia, els partits d’obediència catalana han elogiat els esforços del ministre José Manuel Albares per aconseguir que el català esdevingui llengua oficial també a la UE. Fins i tot el president Carles Puigdemont, tot i advertir que encara hi ha “feina pendent” i que s’ha “de fer amb diligència, perquè l’oportunitat és ara”, ha reconegut que “mai s’havia arribat tan lluny” ni que mai tants països de la UE havien estat predisposats a admetre l’oficialitat del català –de moment cap país ha vetat la proposta–, i va agrair al ministre Albares la seva gestió en favor de la llengua. Dues bones notícies, com ho evidencia la irritació de la caverna mediàtica i del PP i Vox. Potser el PSOE i Sumar i molts dels seus votants –i alguns àdhuc del PP– han fet de la necessitat virtut i celebren ara la “nova normalitat” i la recent descoberta riquesa lingüística d’Espanya. Cinisme o hipocresia, però, en fi, més val tard que mai.

Seria bo que tot plegat arribés a bon port i que fos possible una solució política negociada del conflicte que depengués de reconèixer el dret a decidir lliurement el seu futur polític als ciutadans de Catalunya. Seria bo també per a l’Estat espanyol, que demostraria una maduresa democràtica que ara per ara li manca. Dependrà, però, com sempre i en darrera instància, de la voluntat política dels socialistes, perquè si Sánchez es veu incapaç de resistir la pressió del deep state té encara una altra carta guanyadora que no depèn inicialment del suport de Junts. En efecte, després que Alberto Núñez Feijóo s’hagi desgastat en una investidura frustrada, que hagi quedat al descobert un impulsiu Sumar disposat a concedir totes les demandes dels independentistes –encara que sigui per camins enrevessats com el que proposava Díaz per a l’amnistia– i un cop conclosa la presidència europea de la UE que li haurà donat un protagonisme mediàtic incontestable enfront d’un Feijóo de perfil molt baix, pot aparèixer un Sánchez patriota, capaç de plantar cara a unes excessives exigències independentistes i que es presentaria a unes noves eleccions amb la possibilitat de guanyar-les encara que acabés necessitant els mateixos suports que en la legislatura anterior. És, a hores d’ara, una possibilitat remota, però no impossible, perquè Sánchez és un supervivent polític capaç de canviar de cavall a la meitat de la cursa. És important, doncs, que en aquesta hora grisa tothom estigui a l’altura i aposti decididament per fer política amb majúscules, tant els partits espanyols que es denominen progressistes com els partits d’obediència catalana que aposten pel dret a decidir.