La República que bull
PACIFICAR ELS ESPERITS
El 21 de febrer del 1936, pocs dies després de les eleccions que van donar la victòria al Front Popular i van posar punt final a l’anomenat bienni negre, el president de la Diputació Permanent del Congrés, Santiago Alba, va convocar d’urgència els diputats. Les presons s’havien convertit en un polvorí incontrolable, amb milers de represaliats pels fets d’octubre que reclamaven sortir al carrer, i els seus amics, familiars i simpatitzants d’esquerres amuntegats a l’exterior per demanar l’aplicació immediata de l’amnistia, una de les promeses electorals de les esquerres. Al seu diari, el president del govern, Manuel Azaña, va deixar escrit: “No hi ha autoritats gairebé enlloc, i la gent s’amuntega als carrers.” Es feia imprescindible resoldre el tema dels presos i, en la primera al·locució a través de la ràdio, Azaña va anunciar: “S’han fet les primeres gestions per tal que en un termini brevíssim sigui una realitat el desig de l’amnistia.”
La Diputació Permanent, doncs, es va convocar per resoldre aquella qüestió immediatament, sense haver d’esperar la constitució del nou govern, prevista per a algunes setmanes després. El problema era que aquell organisme no responia al nou escenari electoral, sinó que estava controlat per les dretes, que havien dirigit la repressió posterior als fets d’octubre. Malgrat tot, just a l’entrada de la sessió, el representant de la CEDA, Manuel Jiménez Fernández, va anunciar que el seu partit donaria suport a l’amnistia, i ho va justificar d’aquesta manera: “El govern ens ho demana en nom de la pau, i nosaltres venim com un sol home a complir aquest deure, deixant al marge punts de vista doctrinaris.” I, ja dins la sala on se celebrava la diputació, va afegir que aquella mesura era “necessària per pacificar els esperits i una conseqüència de la voluntat electoral del país.”
Les declaracions del representant de la CEDA van deixar bocabadats els periodistes que s’amuntegaven a l’exterior del Congrés. I, en realitat, encara ens sorprenen avui, captius com som d’un relat de la Guerra Civil que presenta els dies previs al 18 de juliol del 1936 com un període asfixiant, que abocava irreversiblement al conflicte. Però aquell gest de la CEDA també sobta després d’escoltar les declaracions dels líders del PP i dels dinosaures del PSOE, encegats pel desig de revenja i incapaços de veure que per resoldre qualsevol conflicte no hi ha altra solució que “pacificar els esperits”, tal com proclamava Manuel Jiménez Fernández fa vuitanta-set anys.