A fons
el tap d’espanya
La desorientació que arrossega el moviment independentista, sense una estratègia clara i majoritàriament assumida d’emancipació nacional, ha comportat un replegament social evident pel que fa a les manifestacions públiques i massives de suport a la causa, en contrast amb el que succeïa anys enrere. Hi ha molta menys gent als carrers, menys expressions públiques d’estètica independentista i menys ambient civil d’aquesta orientació, lluny d’aquell temps en què el groc de la causa esdevenia la icona col·lectiva d’un projecte nacional. I no diria que, en general, pugui confondre’s la reculada en el suport electoral als partits que es reclamen independentistes amb un retrocés mecànic en la identificació amb la idea d’una nació catalana lliure i independent, ja que, simplement, molta gent s’ha quedat a casa sense renunciar a les idees, en espera de temps millors. Perquè el cert és que els diversos motius pels quals un poble com el català aspira a no dependre de les estructures estatals d’un altre poble continuen més vius, més vigents i més actuals que mai.
D’entrada, si al llarg de la història i fins als nostres dies hi ha nacions que volen ser lliures de la tutela d’altres nacions és, precisament, perquè són i se senten diferents d’aquestes, de l’estat de les quals depenen. Si no existís aquesta consciència nacional i aquest sentiment de diferència nacional, que no implica superioritat, però tampoc inferioritat de cap mena, no existiria la pluralitat nacional que hi ha avui al món. Una diversitat que, en el nostre context europeu, s’expressa amb llengües i cultures distintes, una tradició democràtica característica i unes formes de vida i uns estàndards de benestar que no es manifesten de manera idèntica en tot l’àmbit occidental. A Europa, sense cap dubte, la llengua i la cultura singulars són l’element més visible de la identitat nacional de qualsevol poble. En aquest sentit, l’idioma no sols és un mitjà de comunicació perquè s’entenguin els qui el parlen. Representa també una determinada visió del món en comparació amb el dels veïns, ja que, per posar un exemple, no és igual celebrar el “cap d’any” o “il capo d’anno”, que el “fin de año” o la “fin de l’année”. Un idioma, doncs, és portador de cultura i té una càrrega significativa que explica molt bé els trets comuns compartits pels seus parlants, com a resultat d’un heretatge acumulat, modificat, renovat durant segles pels usuaris de la comunitat lingüística, els quals s’hi identifiquen i el fan diferent de tots els altres, de la mateixa manera que aquests són també distints d’ell i són portadors d’altres visions del món i d’altres cultures.
Espanya, de l’Estat del qual formen part, actualment, la major part de territoris dels Països Catalans, ha estat sempre, al llarg dels segles, totalment incompatible amb el respecte a qualsevol diversitat (nacional, cultural, lingüística, religiosa, etc.) que no coincideixi amb la seva: nació espanyola, llengua espanyola, religió catòlica, etc. I la constitució del 1978 és la màxima expressió legal d’aquesta concepció de l’estat, uninacional i monolingüe, el marc jurídic que ho determina tot. Per aquest motiu, doncs, Espanya mai no ha assumit honestament com a pròpia la cultura catalana, com a part conscient del seu patrimoni, sinó que, començant per la llengua, no sols la majoria de la seva societat en rebutja l’ús normalitzat en tots els àmbits igual que l’espanyol, sinó que els fa nosa, els molesta, els incomoda una cosa de no dir, la seva simple existència. Un simple cop d’ull a la història, fins a l’actualitat, demostra com en comptes de promoure l’ús del català arreu i exhibir-lo amb orgull, el persegueix subtilment o de forma descarada, el menysté, l’ignora i el minoritza tant com pot. Les regles de joc discriminatòries establertes per la constitució i el règim del 78 han impedit l’ús del català a les Corts espanyoles en igualtat de condicions amb l’espanyol i també a la Unió Europea, on tot s’hauria resolt si, des del primer moment, Espanya hagués posat en la defensa del català el mateix interès i fermesa invertits en l’ús de l’espanyol. Els passos que es fan ara per corregir aquesta discriminació no són el resultat de cap convenciment sincer, perquè ja els hauria fets abans, sinó la necessitat que té el PSOE d’acceptar certes mesures, a contracor, per continuar governant l’Estat. I, en cas de canvi de govern, la situació es revertiria segur. Alhora, al País Valencià i a les Illes Balears, el PP i Vox, sense manies, tornen a situar el català en un àmbit residual, l’eliminen com a requisit arreu, l’expulsen de l’estructura de govern i en promouen el secessionisme lingüístic, imposant l’espanyol en tots els àmbits, sobretot en aquells pocs on la llengua havia anat fent avenços, com l’escola o l’administració autònoma. La independència nacional, doncs, apareix com l’únic instrument amb capacitat per assegurar el futur de l’idioma i garantir-ne la continuïtat en condicions de normalitat d’ús, sense repressions, limitacions, ni patiments quotidians, lluny de la dependència lingüística i cultural d’Espanya, com ara.
La tradició industrial del país arrenca, històricament, de la conca del Llobregat, Alcoi i Inca i no és el resultat de cap procés de darrera hora. L’economia catalana, a més, s’articula mitjançant desenes de milers d’empreses petites i mitjanes i es beneficia també del turisme com a fenomen que, això no obstant, comença a requerir mesures d’ordenació. Es tracta d’una economia dinàmica, oberta i molt exportadora, resultat de l’esforç secular de la societat catalana i no del tracte de favor de cap govern. Justament, el govern d’Espanya, estat amb una imatge exterior sovint ben deplorable per motius democràtics i culturals, castiga el nostre país amb l’incompliment regular d’inversions pressupostades, el manteniment de deficiències greus en l’àmbit de les infraestructures, una deixadesa absoluta en la millora i la modernització de la xarxa de rodalies i una mentalitat totalment centralista, amb un disseny del transport pensat només per anar i venir de Madrid, però no per comunicar-nos entre nosaltres, al més pur estil colonial, per més que siguem al primer món i a Europa. A més, rere el concepte demagògic de “solidaritat” s’amaga un dèficit fiscal escandalós, un veritable saqueig a les butxaques dels catalans, tant se val el lloc on hagin nascut o la llengua que parlin, que és un obstacle per atendre les necessitats bàsiques del benestar de la gent, mentre en altres indrets, beneficiats d’aquest esforç català es permeten el luxe d’abaixar impostos o bé de mantenir plans d’ocupació sense treballar, oblidant que aquí tenim també comarques deprimides que necessiten mesures urgents de reviscolament i atenció.
Com si això no fos prou, la majoria de lleis progressistes en matèria social aprovades pel Parlament de Catalunya per fer front a l’impacte negatiu de la dependència d’Espanya han estat recorregudes pel govern espanyol de torn, ara nacionalsocialista ara socialnacionalista, i, per tant, no s’han pogut aplicar. Urgències com l’habitatge, les polítiques de gènere, els trens de rodalies, el canvi climàtic, la fiscalitat, la política laboral d’acord amb la nostra realitat econòmica o les prestacions socials necessàries en una societat envellida com la nostra, amb un índex elevat d’immigració no comunitària, no podran començar a trobar solucions efectives si continua la situació actual de dependència política i econòmica d’Espanya. El futur requereix més inversió pública en recerca, suport a la innovació, igualtat d’oportunitats i unes condicions bàsiques de qualitat de vida material, amb atenció especial als sectors socials més desafavorits, mesures que no seran possibles si no tenim un estat propi, l’instrument de progrés imprescindible per fixar nosaltres les nostres prioritats nacionals i defensar els nostres interessos com a país, que no són els d’Espanya, tot gestionant sobiranament els nostres recursos i les nostres infraestructures estratègiques com ara els aeroports i els ports.
La democràcia té també un perfil nacional en cada indret, ja que, posem per cas, no és exactament igual la democràcia suïssa, amb la pràctica regular de referèndums, que l’ús extraordinari d’aquests a la majoria de països, l’existència de circumscripcions o districtes electorals unipersonals, la segona volta electoral amb simplificació de candidatures, l’elecció presidencial directe pels electors i no pels diputats, la bonificació a la llista més votada, candidatures obertes o no, o bé el manteniment o la supressió de la jornada de reflexió, entre altres modalitats. Cap d’aquestes mesures de pràctiques democràtiques revitalitzadores no ens les podem ni tan sols plantejar formant part d’Espanya com ara, ni les hauríem pogut abordar en el cas que, a Catalunya, haguéssim disposat d’una llei electoral pròpia. La democràcia, a Espanya, no es fonamenta en la defensa dels drets i les llibertats fonamentals, sinó en el principi inqüestionable, sagrat, inamovible, de la integritat territorial de l’Estat, és a dir, de la unitat d’Espanya. És aquest principi el que impera a les lleis, als jutjats i a l’opinió pública. Es tracta, doncs, d’una democràcia de baixa intensitat i mala qualitat, amb expressions d’arrogància nacional supremacista, fatxenderia lingüística i pràctiques corruptes, condicionada per un valor polític superior al de la llibertat d’opinió, un obstacle insalvable per a l’expressió dels drets individuals dels ciutadans i col·lectius dels pobles. I així serà sempre, ja que la majoria numèrica espanyola a les Corts impedirà qualsevol altra visió distinta de la democràcia que no es fonamenti en la integritat de l’Estat.
Espanya és un negoci amb seu central a Madrid, del qual es beneficien tradicionalment unes elits amb ramificacions sucursals arreu del territori estatal, que amb el nacionalisme espanyol com a element cohesionador manté els privilegis d’una minoria i el subdesenvolupament econòmic i cultural de certes regions forçades històricament a l’emigració, sobretot cap als Països Catalans. Un nacionalisme aplaudit i compartit i un negoci del qual treu rèdit el moll de l’os de l’Estat: monarquia, partits polítics i sindicats estatals, alt funcionariat civil, militar, judicial i policial, Conferència Episcopal, mitjans de comunicació, toreros, folklòriques, cantants, actors, actrius i tot de personatges lumpenmediàtics. Per a nosaltres, Espanya és un tap que ens xucla permanentment tot el que pot i que ens impedeix de viure la plenitud de la identitat, el benestar i la llibertat. És per això que necessitem fer saltar el tap pels aires perquè ens hi juguem la nostra continuïtat com a poble. Necessitem, ara més que mai, el nostre propi estat: la independència nacional.