El voraviu

No acabo de veure que ahir fos un dia tan històric per a la llengua catalana i el país. Tal com han anat els fets, flairo que l’àvia Neus ens recordaria que gat escaldat fa bé de témer l’aigua tèbia. A Europa, de moment, no hi ha res de res de concret per molt que hàgim sentit el ministre espanyol fer declaracions al nivell del cap de comunicació de Plataforma per la Llengua. No cal que ens envalentim! El just i prou. Són paraules, paraules i paraules. De fet, la primera ens l’hem menjada amb patates. Se l’han menjat els espanyols, que no n’han sabut més, i, de repicó, ens l’hem menjat nosaltres, que estàvem abonats al mateix menú. Haurem d’esperar una nova sessió, que diuen que serà el 24 d’octubre. Per aquell moment Sánchez ja sumarà un mes més a la presidència del govern d’Espanya i a la presidència de torn de la UE i a la nova mesa del Congrés dels Diputats. Ell sempre hi guanya. Per totes bandes. Els catalans haurem d’aguantar, mentrestant, una nova tempesta amb llampecs dels bascos i trons dels gallecs, que és el que en vàrem treure ahir, en ferm, d’Europa. D’altra banda, l’espectacle de Madrid és molt probable, per més que hi friséssim, que sigui només un parèntesi, un parèntesi molt breu, que ja veurem el que triga a trontollar així que se’ls hagin de caragolar quatre visos de la negociació. És possible que amb el pas dels dies vegem dimarts més com una pena que com un dia històric.

Dels tres grans dinosaures que a la tornada d’estiu han tret el cap i la mala bava a primera línia de la política, trobo que el que més hi ha adaptat la fesomia és Aznar. Sense bigoti i enfocat en primer i primeríssim pla, es confon força amb el tiranosaure rex de la saga Jurassic Park. Diria que amb boca tancada millora, fins i tot, la sensació de por i basarda que genera la criatura de Spielberg. Avui dia no es porta, i a més a més és molt mal vist, ficar-se amb les característiques físiques (siguin envejables o siguin poc apreciades) dels personatges públics. Quan manaven els dinosaures que ara han reaparegut era just al contrari. Tota característica física accentuada era susceptible de burla, acudit de mal gust i ridiculització petanera. Trobo que als dinosaures de la política se’ls ha de tractar amb les convencions del llenguatge del seu temps veient, sobretot, que es comporten com a tals. Va haver-hi una època en què de personatges com Aznar, Felipe i Guerra se’n deia “gerros xinesos” i ells mateixos es tractaven com a tals. Fan aportacions tan brillants com ara que els independentistes catalans són “una minoria en vies d’extinció”, que al mínim a què et transporta és a l’afirmació de l’àvia Neus que cap geperut es veu el gep. La realitat és que a aquests dinosaures de la política només els temps biològics els separen de l’extinció, i els corseca saber que els arribarà i que els sobreviuran les minories que han provat d’extingir. Feu-vos fotre!

Ens foten una altra vegada. Per via doble. Triple, més ben dit. El més semblant que traurem a l’amnistia serà un bunyol de quaresma dels tradicionals a casa dels pares, amb forat al mig i una aroma suau i llunyana de matafaluga. No en tingueu cap dubte. No hi haurà amnistia, la pactin o no la pactin, s’investeixi en Feijóo, s’investeixi en Sánchez o es repeteixin eleccions. La pacti ERC o la pacti Junts. Un succedani, potser sí. Però amnistia, no. Ja podeu pujar-hi de peus, que diria l’àvia Neus. Un altre dia en parlarem, del possible succedani, que avui hem de continuar amb el que estàvem ahir, la llengua i els pactes a què han arribat. Ens fotran amb l’amnistia com ja ens han fotut amb el català. Perquè ja ens han fotut. La mesa ells ja la tenen, majoria i presidència. Però com no hi haurà amnistia tampoc hi haurà català oficial a Europa, com no es parlarà amb normalitat català al Congrés dels Diputats espanyol. Ja escrivíem ahir que suecs i finesos es fan creus que després de trenta-vuit anys s’hagi de córrer per fer oficial no una, sinó tres llengües. Quan tastin que el primer partit del Congrés dels Diputats i amb majoria absoluta al Senat s’hi oposa rotundament i que una bona part del partit majoritari de la coalició de govern provisional també signa manifestos, ho tindran molt clar. A Europa de moment són suecs i finesos, però anirà molt més gras. I aquí de moment són Vox, el PP i el vell PSOE, però també baixarà molta més aigua.

La sentència que condemna el conseller Miquel Buch i el sergent Lluís Escolà és l’enèsima demostració del que ja sabem. L’Estat espanyol arrasa tot el que fa tuf d’independentisme, tot el que no abraça l’autonomisme i, sobretot, allò que sospitin pròxim al president Puigdemont. Quan convé li diuen boig, però saben que és el perill real. La sentència de Buch i Escolà obliga que, si els espanyols d’esquerra necessiten l’independentisme per als seus objectius polítics contra els espanyols de dretes o viceversa, hagin de suar sang. Suar sang, sí. I si en el transcurs de les negociacions toca que en pixin, que en pixin. I si l’esforç no és suficient perquè no vinclen l’esquena fins on l’han de vinclar pels interessos independentistes, es bloqueja la investidura o el que sigui que ens demanin en aquell moment. Saben quants milers d’assessors s’han contractat i es contracten cada any en centenars d’administracions de l’Estat espanyol i també de Catalunya? Saben quants d’aquests assessors han fet i fan feines diferents d’aquelles per les quals han estat contractats? Saben quants n’ha investigat la fiscalia? Saben sobre quants ha elaborat una teoria la fiscalia? Saben quantes d’aquestes teories fiscals han constituït sentències com la de Buch i Escolà? El règim del 78 no falla mai quan pot xapar l’independentisme. Se’n venja sense vergonya. Els independentistes han de fer suar sang al règim del 78 quan els necessita.

La història d’aquests darrers anys, segons la versió PSOE, fixa el 2021 com a primer any del retorn de la convivència a Catalunya. Unionistes i monàrquics diferencien tres períodes des de la mort del dictador Franco. La prodigiosa Transició (1975/2008), la segona dècada ominosa (2009/2019) i la recuperació de la convivència (2020/...). El que s’ha mantingut impertèrrit sempre i no ha canviat gens ni mica la tendència és el dèficit fiscal. Sempre amunt! Visquem en el període històric i polític que visquem! La constant és que Espanya és qui esprem i Catalunya és espremuda. Ahir vam saber que en l’exercici 2021 el dèficit fiscal va continuar creixent i ja va ratllar els 22.000 milions d’euros. Poca broma! Perquè 22.000 milions és més de la meitat del pressupost de la Generalitat, aquest que havia crescut tant el 2023 (un 7%) per arribar als 41.000 milions de despesa. Avui, just l’endemà de saber-se la xifra, surt la CEOE, surt el pregoner dels empresaris espanyols, i ens explica que no vol amnistia i que vol, és clar, la unitat d’Espanya. Justa la fusta! Només faltaria! I crida els grans partits espanyols a parlar i a arribar a acords. La mateixa cançó enfadosa de sempre. La gran patronal espanyola, com totes les organitzacions empresarials sectorials espanyoles. Per això fa molts anys (encara érem només El Punt, no havíem comprat l’Avui) vàrem deixar l’AEDE. Des dels noranta que anem per lliure i no els trobem a faltar.

Des que el 23-J va generar l’aritmètica parlamentària que va generar, el règim del 78 desembasta costures, esfilagarsa vores i peta voravius dia sí i dia també. A cada casa. A la del PP, a la del PSOE, a la de Vox i a les estructures d’estat en general. Segurament és tot el que en traurem si sabem mantenir la posició i no fem dos passos enrere cada vegada que ells insinuen fer-ne un endavant. Gestionar bé el no és cabdal en els temps que corren si no volem trobar-nos que ens han canviat els originals per succedanis. Gat per llebre i garsa per perdiu, que deia l’àvia Neus. Ho provaran amb el català a Madrid. Ho provaran amb el català a Europa i ho provaran amb l’amnistia. Fins ara han usat tres línies descafeïnades que han fet aflorar al debat públic i han amagat temporalment a conveniència. Ballestes ben parades totes tres, a veure si piquem. La primera, la dels noms propis. Que si inclourà Puigdemont i els exiliats, que si inclourà Borràs, que si inclourà Buch i Escolà. Orgue i més orgue! L’amnistia va de conceptes, no de noms propis. La segona, la dels polis que estomacaven l’1-O. Que també s’hi hauran d’incloure! Orgue i més orgue! La gimnàstica i la magnèsia, que deia aquell. La tercera, la del compromís de no tornar-ho a fer, darrera clarividència política de l’expresident Montilla. Orgue i més orgue! Si algú no ha de tornar-ho a fer, en tot cas, és el botxí o el seu braç executor, no la víctima. Aquí, i a Iznájar, president!

Deuen pensar que ens entendrirem i bavallarem quan llegim i sentim que el govern espanyol està disposat a pagar els costos que ocasioni que el català sigui llengua oficial de la UE. Els del català, els del gallec i els de l’eusquera, de fet. Vivim dies de barra lliure! Després ja vindran les rebaixes! De moment esperen que els cantem amb alegria per la generositat exhibida. “Que bones són les germanes carmelites! Que bones són, que ens porten d’excursió!” I un be negre amb potes rosses, que diria l’àvia Neus. No s’ho creuen ni ells. Massa pressa, pensen els suecs i els finesos, que no veuen el sentit de la urgència sobtada per una qüestió que ja era com és ara fa trenta-vuit anys, quan l’Estat espanyol va ser admès a la UE. Com és que ara és urgent si en trenta-vuit anys no n’han dit ni ase ni bèstia? Com és que ara es brinden a pagar els costos de l’oficialitat europea si durant quaranta anys han argumentat que no es feia a Espanya perquè els costos eren prohibitius? Els nòrdics temen que el sud els vol tornar a fotre. Sospiten que han tornat a activar la devoció per la picaresca, i demanen explicacions, tranquil·litat i temps. La dimensió de gran estadista de Pedro Sánchez l’han forjat i la relaten una legió d’escolanets i canonges que circulen agafats del seu bracet, sobreviuen embocats a la seva menjadora i l’ajuden a universalitzar el “tites, tites” a les grans borses de vots. Però trucs de màgia tan banals i barroers rellisquen molt als de nord enllà.