Encara estem així

Aquesta set­mana s’ha produït un fet històric: el reco­nei­xe­ment i res­pecte de les llengües coo­fi­ci­als al Congrés dels Dipu­tats. Em sem­bla un moment fona­men­tal de la nos­tra història, sobre­tot tenint en compte les ten­si­ons i guer­res fra­tri­ci­des que fa segles que supor­tem. I encara més, si ens fixem en el clima que hi ha hagut aquests últims anys. És, sens dubte, un tri­omf i un avenç que ha de ser reco­ne­gut i uti­lit­zat. Crida l’atenció com hi ha reac­ci­o­nat la dreta, amb esca­ra­falls i ofen­ses al que hau­ria de ser, sens dubte, un motiu d’orgull patriòtic (com tant els agrada). En què que­dem? Són tots els ter­ri­to­ris part de la seva Espa­nya o no ho són? Perquè la manera com detes­ten el que sens dubte genera un vin­cle ine­xo­ra­ble entre els ter­ri­to­ris i la seva gent, em sem­bla que no encaixa amb aquest “amor a Espa­nya” que diuen que pro­fes­sen. Segu­ra­ment perquè l’Espa­nya de què sem­pre par­len no s’assem­bla gens a la que vostè i jo tran­si­tem. Sigui com sigui, queda clar que el PP i Vox sem­bla que no poden viure sense gene­rar polèmica per tot. Contínua­ment i pel que sigui. Plan­te­jar solu­ci­ons els queda molt lluny, però, a més, no volen ado­nar-se que la majo­ria de la població ja està real­ment can­sada que tot sigui trac­tat com si s’acabés el món, com si Espa­nya es trenqués i arribés l’Apo­ca­lipsi per qual­se­vol nimi­e­tat. Em sorprèn veure l’enre­nou que s’ha for­mat amb les llengües, un bé que hauríem de cui­dar tots, i que, sigui dit de pas­sada, s’hau­rien d’estu­diar a totes les esco­les públi­ques d’Espa­nya. D’aquesta manera, aprendríem a res­pec­tar, a esti­mar i a cui­dar el que és real­ment la riquesa de l’Estat: la seva plu­ra­li­tat.

Lluny de con­si­de­rar-se un avenç, el fet d’estu­diar llengües és vist per no pocs espa­nyols (i molt espa­nyols) com una pèrdua de temps, com un retrocés. No s’ado­nen ni volen ado­nar-se del que suposa acti­var el cer­vell per desen­vo­lu­par una soci­e­tat bilingüe. Des­co­nei­xen el poten­cial que això implica i els avan­tat­ges que supo­sa­ria per endin­sar-se en nous idi­o­mes. La ignorància és ter­ri­ble­ment atre­vida, i agres­siva.

Ben­vin­gu­des siguin les llengües i ben­vin­guts els qui volen conèixer-les per cui­dar-les. Ara bé, no obli­dem que la gràcia de tot ple­gat es troba en el fet que hi hagi lli­ber­tat per fer-ne ús, mai impo­sició. Que poc que hem avançat en qua­ranta anys!