El ‘wait and see’ del PSC

Totes les mirades estan posades en les negociacions entre l’independentisme i el PSOE per a una hipotètica investidura de Pedro Sánchez amb els vots d’ERC i Junts per Catalunya, després del fracàs de Núñez Feijóo aquesta setmana. Bé, de fet, són negociacions a tres bandes, amb republicans i juntaires per separat intentant apuntar-se individualment una victòria a Madrid que mogui novament les fitxes del tauler sobiranista a Catalunya o que confirmi la posició actual de cadascun dels jugadors. Perquè, novament, l’independentisme institucional afronta un altre momentum dividit i exhibeix públicament les seves debilitats com a moviment.

Si finalment acaba tirant endavant una llei d’amnistia –el president Aragonès ja l’ha donat per descomptada i ha fet un pas més enllà reclamant al PSOE fixar abans del 2027 una data futura per a la celebració d’un referèndum–, la fotografia que apareixerà a totes les portades de la premsa espanyola i internacional serà la del president Puigdemont tornant de l’exili. Serà Junts qui capitalitzarà aquest pas endavant, encara que els republicans també hagin treballat a fons aquest acord. I d’aquí que ERC hagi de batallar per capitalitzar una altra victòria, que difícilment serà la de la data del referèndum, però sí la social. No és casualitat que Aragonès exhibís la xifra de 22.000 milions de dèficit fiscal i que alertés de l’emergència social que viu Catalunya en àmbits com la pobresa, l’educació, la sanitat i molts altres serveis que requereixen molts milions d’euros.

Catalunya genera gran riquesa al territori, però que després no retorna a casa, sinó que marxa a comunitats autònomes sobrefinançades i on els seus ciutadans paguen poquíssims impostos. El component d’humiliació és més que evident. Per tant, aconseguir un pacte fiscal que redueixi el dèficit i permeti a l’executiu en minoria d’ERC obtenir millores tangibles en la qualitat de vida dels ciutadans es dibuixa com el pla B que els republicans estan bastint per si la data del referèndum fracassa. Un acord fiscal que donaria aire a l’equip d’Aragonès per allargar la legislatura més del que es podia preveure tot just fa un any, quan Junts per Catalunya va trencar la coalició de govern.

Sobre el paper, una amnistia i un pacte fiscal seria un botí suficient per justificar una investidura del PSOE a Madrid, al qual se suma el català al Congrés i el canvi de posició de l’Estat envers el català a la UE encara que no acabi en victòria en la votació del pròxim 24 d’octubre–, però qui recolliria els fruits electorals de tot plegat? Estem segurs que els catalans premiaran les dots negociadores d’ERC i de Junts en unes eleccions al Parlament? Qui escriu no ho té gens clar. No només perquè s’albira una nova disputa per posar-se medalles per separat, sinó perquè hi ha un espectador silenciós que espera el seu momentum. El PSC de Salvador Illa neda i guarda la roba esperant que els votants premiïn les sigles com el gran partit d’ordre a qui es deuen els indults, l’amnistia, una pluja de milions, el català al Congrés o fins i tot un hipotètic traspàs del servei de Rodalies de Renfe. Un PSC que ja s’ha ofert a Pere Aragonès per aprovar-li uns nous comptes i donar-li oxigen fins a les eleccions.

El PSC és gat vell en política. Com és lògic, intentarà capitalitzar al màxim qualsevol acord del PSOE amb l’independentisme, aprofitant la debilitat que provoquen les batalles internes d’ERC i Junts. Les d’ara i les que vindran quan s’acostin les eleccions catalanes. Tot i els senyals continus que aboquen el moviment a una nova crisi més o menys imminent, encara hi ha marge per aprofitar qualsevol pas que s’hagi fet en relació amb la resolució del conflicte polític. L’aritmètica electoral, que no la voluntat política, han posat el PSOE contra l’espasa i la paret i l’han obligat a negociar. Desaprofitar-ho com a moviment unitari seria un altre error històric. I aleshores sí que haurien servit en safata una victòria aclaparadora del PSC a Catalunya que seria extremadament difícil de revertir. Aquell 52% a les urnes quedaria esclafat durant molt de temps.