VENIM D’AQUELL PRIMER D’OCTUBRE

La glòria, deia Rilke, és la suma de malentesos que es creen al voltant d’un nom nou. I de no pas cap altra mena de glòria és de què gaudia, aquell dia, el cos de Mossos d’Esquadra. Mentre encara es constituïen les meses per obrir els col·legis, molts convilatans compartíem, en conversa animada, una xocolata calentona que ens reanimava de la primera rosada de l’alba acabada la guàrdia nocturna. Cop en sec, els joves enèrgics començaven a cridar-nos que ens amotinéssim davant la porta perquè arribava la policia. Al meu poble només hi va venir la catalana. Un parell de mossos es van atansar molt cordialment, i en adonar-se de la impossibilitat de poder accedir a les portes dels dos col·legis, ens van desitjar un bon dia i, entre aplaudiments, se’n van anar. Tothom al carrer. Tocades les nou, la cua creixia i creixia, i l’autoritat municipal, amb aquell seu saber fer de transmetre calma i serenor per la seva sempre actitud reposada, plantat en una cadira ens va demanar que, en haver votat, continuéssim vetllant les urnes, perquè el país vivia una agressió que es preveia que aniria en augment. Twitter ja mostrava imatges dels a por ellos destravats!

Llavors ja ens adonàvem que la violència d’estat començava a la mateixa hora que el dret, fonamental, d’escollir. Aquesta violència que volia i que va aconseguir sobrepassar el límit que és impossible de sobrepassar es va saldar amb gairebé nou-cents ferits i contusionats a cop de porra, amb gasos lacrimògens i amb la destrucció de qualsevol tipus de mobiliari que impossibilités l’agressió física per evitar que es diposités el vot. Aquesta actitud de l’Estat, que era la vergonya d’una Europa fins llavors amb un silenci massa sorollós, i amb un PSOE fent de crossa a gratcient, va dissenyar una tal actuació policial com un centre de força capaç de coordinar mitjans amb la voluntat de realitzar objectius. I quins objectius? Impossibilitar el vot per la por del sí. Doncs gairebé amb un 50% de participació, aquest sí que volien evitar de totes passades amb violència i repressió havia estat la voluntat d’un 90% dels votants. I a partir de llavors, què? Potser sí que es pensaven que davant d’una jornada marcada pel binomi ordre i subversió, el Madrid del PSOE i el del PP i un govern que manava a les seves forces de seguretat de servir-se de la violència, tindrien diàleg amb el govern de la Generalitat com si no hagués passat res?

Vam tenir presó i encara tenim exili. Condemnats i encausats. I del que ara es tracta, sis anys després, quan l’independentisme és imprescindible per a un govern de progrés a Espanya, és de fer-nos valer la força d’aquelles urnes. I ho hem de fer amb una sola resposta, perquè aquell sí a voler-nos independents, lliures i sobirans explicitava que l’adversari polític és l’Estat. Avui, una amnistia reconeixeria que aquell primer d’octubre no va ser pas cap acte delictiu. I els grups parlamentaris que van donar suport a la llei del referèndum i a la de transitorietat jurídica haurien de tenir un sol posicionament a Madrid. No per exigències de guió, sinó perquè amb dolor físic i profundament traïts, els ciutadans d’aquest país també hi vam dir que sí, a l’articulat d’aquestes dues lleis. Amb l’emoció que encara priva les nostres paraules de l’eloqüència amb què voldríem servir-nos, quan hi pensem, en tot el que hem passat, és que hem de demanar a les forces polítiques que donaven suport a aquells grups parlamentaris que facin semblantment. És tanta la complicitat que necessita la política catalana entre si, que cap formació, a partir de l’endemà del començament d’aquell octubre, no en tindrà prou sola, tal com vam demostrar els votants que vam defensar la dignitat d’un poble a l’uníson. Vam guanyar, certament, però el que de llavors i fins avui necessitem són hilfskonstruktionen, que vol dir muntanyes d’emergència. Per què? Doncs perquè el fet d’haver relegat les responsabilitats d’aquells fets en la justícia i no en la política van fer creure a l’Estat que havia guanyat. I no és pas veritat, perquè avui Espanya tasta com l’independentisme encara hi és i que el conflicte es manté, però com que decideixen els jutges, la política hi ha perdut tota iniciativa, en aquest conflicte. Per això ara que Espanya ens necessita, hem d’exigir de ressituar els poders, perquè aquell referèndum ens va donar el resultat de la força de l’independentisme, certament, però també els seus límits. Ara Espanya té obert el debat de l’amnistia, i nosaltres ja sabem, deia Rovira i Virgili, que la lliçó de primera importància per als catalans és que les crisis constitucionals espanyoles, qualsevol que sigui el seu origen i la seva direcció, es resolen, sempre, contra les llibertats catalanes. Ara és la nostra. Coratge!